Tota la veritat

Títol: Tota la veritat
Idioma: Català
Autora: Núria Cadenes
Editorial: La Magrana
Publicació: Març de 2016
Format de publicació: Rústica, 176 pàgines.
Temps estimat de lectura: 6h.
Puntuació: 6/10
Premis: Guanyadora del VII Premi Crims de Tinta
El millor: La xarxa calidoscòpica, fragmentada, de les violències.
El pitjor: Al haver-ho sintetitzat tant, la novel·la es queda en la fotografia, podríem considerar el llibre com un recull de relats llegits en paral·lel.


Tota la veritat, però, ¿qué és veritat? I com es modifica amb tota? En aquest llibre, de Núria Cadenes, ens trobem amb tantes veritats, que la única veritat, la absoluta, es mostra com el que és: no res. En canvi, si amb aquesta veritat que ens anuncia el títol ens referim a la resolució de l’assassinat de Robert Mascaró, al cap i a la fi, realment importa quan tot el que va envoltar la seua vida i la seua mort és una violència soterrada que, quan la observem, una mort no és més que una mala anècdota?

No és una novel·la negra, sinó més bé psicològica: es centra en els personatges i la trama queda com una part secundària de la història. L’estructura està formada per petits fragments d’acció i reflexió, on es barrejen converses, pensaments, memòries i reflexions per part d’uns dels habitants del poble, cadascú amb la seua forma particular; amb fragments una mica més llargs per als personatges que porten el pes de la trama.

Aquesta estructura ens porta a veure el llibre com un recull de relats dels personatges, que ens condueix a un petit conflicte com a lectors: ¿hi ha palla?, i si n’hi ha, quina part és la sobrant? Volem conéixer més sobre el crim, o ens interessa la situació dels habitants del poble? En un llibre tan prim, la mateixa veritat del món de ficció creat per Cadenes desapareix, reduïda a les seleccions que fan síntesi de ells mateixos.

Aquest recull ens permet veure la violència soterrada del poble on es desenvolupa la trama. Els personatges són pobres, poc més que col·leccions d’estereotips que guanyen quan es veuen com una unitat, com una colmena on tots els membres treballen junts o branques d’un immòbil arabesc que només podem contemplar baix la llum que porta l’autora. Si continuem amb la metàfora, el que es cria en aquesta colmena és un món amb una sordidesa banal, que emergeix amb la excusa d’una mort; mort que, per altra banda, unifica la banalitat del mal amb el contrapunt urbà de la ruralitat.

Perquè a partir de la biografia del mort i els personatges que aparéixen a la seua banda, com la dona, l’advocat, l’investigador i el periodista, veiem la banalitat del mal extenent-se per qualsevol lloc on puga: aquests personatges, més enllà que units pel fatal destí de Mascaró, ja es coneixien del passat, la seua falta és l’excusa per a recordar i fer recorregut de les seues miserables vides. Aquesta part és la més interessant de la història, la més treballada, on sí hi ha una riquesa en els personatges i les seues relacions, tant professionals com personals.

He d’admetre que Tota la veritat s’em va fer un poc pesat al principi, el model d’estructura narratiu triat no és dels meus favorits, i vaig deixar-lo de banda una vegada. Uns dies després ho vaig retomar i, llavors, sí vaig acabar-lo. Paga la pena fer l’esforç, la part del poble no té gaire interés, però la relació entre els tres protagonistes i el mort sí: la idea és interessant, l’execució fallida, però és un llibre breu i, com diuen els vells dels pobles: qui molt abraça poc estreny.


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s