Títol: El circ dels imperfectes
Idioma: Català
Autor: Carolina de Pobes
Editorial: Zenobita edicions
Publicació: Abril de 2018
Etiquetes: Costumbrisme, Relats, Comèdia, Drama
Format de publicació: Llibre, 106 pàgines
Temps estimat de lectura: 4h
Puntuació: 4/10
Sinopsi: Recull de tretze històries sobre situacions quotidianes amb tocs de realisme màgic, fantasia, humor negre o romàntic.
Premis: Accèsit primer del sisè concurs Lletres de dones de les Homilies d’Organyà (2011) per Pepita, la que mata. Treball finalista (cinquè lloc) del XX Concurs Mercè Rodoreda de Molins de Rei (2012)
El millor: L’extracció d’històries de les situacions quotidianes.
El pitjor: Poca profunditat a l’hora de desenvolupar-les.

Podem trobar la màgia de les històries a qualsevol cantó de la vida, ens sembla voler dir Carolina de Pobes en El circ dels imperfectes, recull d’històries escrites en clau d’humor i matissos de realisme màgic, amb més del primer que del segon.

Perquè aquestes tretze relats curts estan ambientats en un món ben conegut per aquells que viuen en les regions rurals o més apartades del territori. Els contes estan poblats per treballadors, persones de classe mitja-baixa, en vides i situacions comunes: des dels empleats d’un escorxador fins el conductor d’autobús o la cambrera recentment contractada, fins el sacerdot rural o l’ama de casa que ben bé podria viure al costat nostre sense adonar-nos de la seua existència. Aquests beuen d’unes referències comunes, els personatges estan tallats amb un patró previsible, amb l’ambivalència que allò comporta: simplifica la profunditat del relat per a donar més importància al fet fantàstic o paradoxal que guia el conflicte.

Aquets fets varien poc: si ben bé es poden considerar com humor negre, tal com fa el prologuista Ramon Guitó i Pons, no acaben de despegar per ells mateixos. La lectura dels relats deixa una sensació de malbaratament dels conflictes, hi ha bones idees dintre del recull, però no acaben de despegar. La progressió de la trama busca llocs comuns, situacions i accions previsibles que fan que tant l’autora com el lector puguen trobarse còmodes, sense grans riscos, des dels quals observar la idea original de l’autora. És fàcil, a partir dels relats, trobar la premisa inicial de cadascú, i una vegada entesa, el text perd la seua capacitat sorprendent per a convertir-se en un treball de descripció d’entorns costumbristes.

Igual passa amb els personatges. Són estereotípics i la seva relació és memorable només pel contrast que es puga generar a partir de la seua irrupció. Malgrat que és cert que hi ha personatges que podriem considerar tràgics, la seva tragèdia passa per insubstancial, no només per com s’estructuren els relats, sinó també per afegits innecessaris que només sol·liciten la complicitat del lector per a trobar-li el punt còmic a la situació. Perquè aquest punt, el comic, és el que es pot esperar si es llegeix el pròleg. Aquest humor queda reduit a la paradoxa central de cada relat. Els contes no van més enllà, i les bones idees seminals queden desaprofitades entre històries que podrien donar més de elles mateixes.

En resum, una lectura fàcil, per a pasar l’estona, accessible i adequada per a conèixer un poc més de prop la realitat d’una part del nostre món que habitualment queda oblidat.

Imatge d’autora i de portada: Zenobita edicions