Títol: No et miris el riu
Publicació: 2012, Editorial Meteora
Temàtica: Suspens, psicològica, drama
Pàgines: 173 pàgines
Autora: Mònica Batet
Puntuació: 10/10

Sinopsis: En una ciutat de l’Europa central banyada per un riu cabalós tenen lloc uns fets estranys, relacionats amb un suposat estat hipnòtic provocat per la contemplació del Riu.

Mònica Batet amb la publicació de No et miris el riu, lluny d’allò que pot semblar, no ha escrit una novel·la. Ha dibuixat el món on vivim, ple d’incògnites, de perspectives, de pors, de dubtes, de vida i de mort.

El llibre està dividit en tres parts i un epíleg. A la primera part, coneixem a la Martina Tarr, una noia que viu en el si d’una familia que ha patit durant generacions «l’enfermetat del Riu». Aquesta enfermetat es manifesta de diverses maneres, però sempre acaba de la mateixa: amb el cos sense vida de qui la pateix surant al Riu.

A la segona part, ens trobem amb Konrád Weszler. Un intel·lectual i conegut doctor. La seva filla mor, el dia que li deixa arribar mitja hora més tard a casa.

Per últim, la Vera Kunzt, una noia obsesionada amb la natació. Passa llargues estones nedant amb el seu germà al Riu. Un dia, mentre juguen a mantenir la respiració dins de l’aigua, mor ofegat.

Les narracions són aparentment independents, explicades a través d’una tercera veu omniscient, que narra de manera caòtica cadascun dels succesos. No segueix un ritme lineal, sino que cadascuna de les històries trenca el fil temporal, sense confondre al lector i mantenint l’intriga fins al final.

Si he dit que les històries són «aparentment» independents és perquè al final de la tercera part i durant tot l’epíleg els tres personatges es troben. Ho fan de manera casual, realista, natural. Perquè des del principi formen part del mateix context, tant geogràfic com experimental. Tots estan relacionats d’alguna manera amb el Riu, i al final, es troben a causa d’aquest.

Tots tres personatges són complexos, rodons i imprevisibles. No sabem com reaccionaran, i no entenem les seves reaccions fins acabar les parts en què actuen com protagonistes. Les seves personalitats són canviants, impulsades per les passions que els dominen i per les conseqüències de les males decisions que prenen.

L’interessant de la narració, a més de la qualitat narrativa que acompanya els succesos, és l’epíleg. Gràcies a ell, acabem de comprendre que la intenció de l’autora no és explicar accions dramàtiques i esgarrifoses; sino la de crear una metàfora sobre l’ànima humana. Les nostres ànimes són calmades, suaus, flueixen de la mateixa manera que l’aigua del riu. És la seva bellesa de l’ànima qui embelleix el nostre aspecte físic i el manté viu. Per aquest motiu, els cossos que es troben surant, no estan putrefactes, ni tenen cap senyal que indiqui que són morts.

Però aquesta bellesa, està embrutada per alguns sentiments com el remordiment, en el cas de la Martina Tarr; la por, en el cas del professor Konrád Weszler o l’obssesió, en el cas de la Vera Kunzt. Són aquests aspectes més negatius de l’ànima que enfosqueixen el Riu i el fan perillós no només per nosaltres mateixos, sino també, per les persones que ens envolten.

No existeix un perquè als innombrables cadàvers que apareixen al Riu, perquè és impossible comprendre la complexitat de l’ànima dels morts. Per això, a l’article que escriu el professor Konrád, amb què finalitza tota la novel·la, només hi ha un recull de dades. Un conjunt de dates i noms que ens ajuden a comprendre que hi haurà més morts sense causa, o amb més d’una, imposibles de desxifrar o de comprendre.

El treball metafòric, juntament amb la gran qualitat narrativa de l’autora m’han satisfet profundament. És molt, molt, molt recomanable.