Títol: Jardins d’hivern
Publicació: març del 2018, Editorial Cal Siller
Temàtica: poesia
Pàgines: 69
Autora: Montserrat Butxaca
Puntuació: 8/10

Sinopsis: Poemari pictòric amb clau simbòlica.

Feia temps que no llegia poesia, i Jardins d’hivern va aparèixer com la poma escollida, ben aprop de la meravellosa obra de Carner a un dels prestatges de la biblioteca del meu barri. I bé, a més de la proximitat alfabètica, les obres s’assemblen, a l’hora que es diferencien, però d’això, ja en parlaré més endavant.

Jardins d’hivern és un recull de poemes dividit en tres parts: el paradís deshabitat, arbres de soledat i l’epíleg. A la primera part, el paradís té tot el protagonisme. Aquest, però, no és un paradís bíblic, bucòlic, ni ideal; és un paradís perdut. És el sospir d’aquella infància que ha passat com passen les estacions de l’any, ràpid i amb un seguit de sensacions que queden, eternament, a la memòria.

Els primers poemes són una oda al record, una lluita contra l’oblit. Per fer-ho, l’autora recorre a imatges naturals, concretament, a les que podem trobar en un jardí a l’hivern. En aquest punt hem de tenir en compte diferents aspectes. Per una banda, la policromia dels paisatges de la tardor-hivern: els vermells, els grocs, els ataronjats, els bronzes… Colors que a  més de facilitar la imatge, ens evoquen sentiments com la maduresa o el pas del temps. Per altra banda, el fet que sigui un paisatge en una estació com l’hivern, i no un paisatge primaverenc. En aquest cas, la flora es troba en descomposició, però alhora, en un estat de regeneració. Els arbres es «purifiquen» per fer-se més forts i bonics quan arribi la primavera. Una metàfora clara i evident d’allò que fa l’autora amb la seva poesia.

Els poemes que composen la segona part, estan més centrats en els elements que composen el jardí com l’hort, un riu, una casa, els arbres… Els recursos pictòrics tornen a aparèixer però en aquest cas més focalitzats a elements particulars.

Per últim, l’epíleg. I aquí és on pararé una mica, perquè aqui és on m’he decebut, justament aquí és on he pensat: Carner, tu ens has deixat antologies tan meravelloses com els Fruits sabrosos, sense justificar la teva terra fèrtil. N’hi ha qui no pot mostrar el cultiu sense justificar la llavor que ha sembrat. 

Carner, de la mateixa manera que la autora, utilitza elements naturals per parlar de sentiments interns i realitats quotidianes. Estableix relacions entre els fruits i les etapes de la vida humana, fent referència a característiques concretes dels elements com: el sabor, el tacte, el color… Hi ha obres de l’autor on podem trobar pròleg, però en aquest cas està fet per un especialista, i té un objetiu pedagògic (és un autor que ha aparegut en selectivitat, per exemple, o que s’estudia a literatura catalana).

L’epíleg de Jardins d’hivern, està fet per Montserrat Butxaca, la mateixa autora. L’utilitza per justificar la seva obra. Explica les seves referències, estableix diferències entre els autors referents i la seva poesia i analitza les seves propies metàfores. Un poeta ha d’explicar la seva lírica? La bellesa de la poesia no és analitzar les diferents interpretacions de les paraules? Trobar significats, parar compte en els detalls, en els colors, en els moviments, en el món de l’autor? És necessari justificar referents i desglossar una obra poètica? Som els lectors incapaços d’entendre que un jardí és una natura civilitzada, que el vermell és més que un color o que l’hivern té unes implicatures diferents que la primavera?

La obra és dolça, està feta amb cura. Són poemes visuals, clars, directes, de qualitat.  La precisió lèxica és admirable. Quina dolçor! Però de sobte apareix l’auto-epíleg. I tot és una mica més agre.