Títol: La cinquena planta
Idioma: Català
Autor: Manuel Baixauli
Editorial: Proa
Publicació: Gener de 2014
Etiquetes: Novel·la, Ficció literària
Format de publicació: Llibre, 304 pàgines. Epub
Temps estimat de lectura: 8h
Puntuació: 8.5/10
Sinopsi: B, després de superar una malaltia que el deixà immòbil, es recupera a un sanatori ple de gent estranya i una planta, la cinquena, a la que no pot accedir, l’obsessiona.
Premi: Crexells, de novel·la, 2015
El millor: El treball de confecció entre les històries.
El pitjor: La seua estructura narrativa no fa d’aquest llibre un fàcilment accessible.

A La cinquena planta, de Manuel Baixauli, ens trobem amb un minuciós treball de confecció i construcció d’una història fragmentària, un conjunt d’històries que funcionen com un tot únic, com una caixa negra que ens porta directament al punt on la realitat i la ficció desdibuixen els seus límits.

L’exercici de composició que tenim entre mans part d’una situació real, segons llegim a la contraportada: la malaltia que va paralitzar l’autor al llarg de unes sis setmanes. És a partir de la seua experiència com a «pedra» i els fets que van ocórrer després que Baixauli ens convida a entrar en el món de Sanatori, element espacial on es connecten les múltiples històries paral·leles del llibre. A partir d’aquest lloc les barreres de realitat, ficció, temps i espai, cordura i bogeria cauen, sent-hi cadascuna una peça independent, capaç de funcionar per ella mateixa; a l’hora que escletxa per on la trama del text continua en la seua exploració metaliterària.

Encara que experimental, la narració és àgil, l’autor empra recursos simples, com la substitució de noms de personatges per trets característics, l’ús del doble espai o la primera o tercera persona segons la intenció narrativa subjacent. L’ús d’aquests recursos, sent-hi cert que poden causar confusió, es fa gradualment, permetent a un lector concentrat apreciar els canvis de perspectiva que es van obrint per a accedir al significat de la novel·la.

Aquest significat, si més no part d’una situació real, barreja elements aparentment carregats d’un realisme màgic que es difumina en la metaficció segons avança la història. Aquesta metaficció no dubta en submergir-se en el mon dels desitjos, en la fantasia que brota de la quotidianitat d’un autor que s’alimenta d’ell mateix, de les seues pròpies experiències per a escriure, sense afegir més elements fantàstics que els justos per a aportar la sorpresa a cadascú dels contes que escriu.

Si el seu principal punt de partida es l’enfermetat que va patir Baixauli, a més ens trobem una subtil crítica a la societat que envolta l’escriptor. Les necessitats que pateix i la seua debilitat fan d’espill de la dificultat per a poder malviure de la creació. Altres personatges es veuen condemnats a la incomprensió i a l’ostracisme quan s’allunyen del que es pot esperar d’ells. Altres personatges, marcats per la humiliació i un instints destructius, arramblen amb tot portats pel seu desig.

I amb el desig arribem a la clau de la novel·la. La peça que manté tota l’estructura narrativa en peu. El desig de l’escriptor per recuperar-se de la seua malaltia, el desig de construir-se a ell mateix, de crear, sense mirar les conseqüències que aquesta creació puga tenir. Un desig que, si es queda a la ment, és imparable, quan apareix en la superfície, tant de la realitat com de la ficció, fa que la història canvie: tant la salvació, com la destrucció, es mouen a partir del combustible dels desitjos.

Aquesta obra, per tant, és complexa. No té voluntat, ni capacitat, per a ser un best-seller, a l’igual que la novel·la de la que part La cinquena planta, però sí està feta per a un lector pacient, amb gust per les històries elaborades, on la la deixi cau i la separació entre realitat i ficció no té importància.

Foto de portada: Fitxa de editorial.