La vida i altres desgràcies

Títol: La vida i altres desgràcies
Publicació: 2003, Serafí, Industria Gràfica, S.A.
Temàtica: Narrativa breu; humor.
Pàgines: 147
Autora: Maria Àngels Puigbò
Puntuació: 5’5 /10
Veure a Amazon

Sinopsis: Recull de contes humorístics, crítics i quotidians.

La vida i altres desgràcies és una recull de 22 contes que parlen de la vida. No ho haurieu pas pensat amb aquest títol, oi? Allò que no sabeu, és que la segona part “i altres desgràcies” està més present que la propia vida.

Els vint i dos contes són totalment independents, no es relacionen ni per personatges, gairebé ni per context històric (ja que el primer conte fa refèrencia a la creació de la humanitat i la resta es remunten a l’actualitat). Allò que els uneix és como indica el títol: la vida i els conflictes que implica. Problemàtiques de tot tipus: el masclisme, el matrimoni, la tecnologia, el naixement, la independència, l’amistat, la justicia…

La religió té un paper molt important. De fet, tant el conte de l’inici de l’antologia com l’últim versen de Déu. D’una manera molt diferent, això sí. El primer fa referència als inicis de la humanitat amb Adán i Eva. I l’últim gira entorn una carta que escriu la protagonista a Déu amb l’objetiu d’acomiadar-se’n. L’autora inicia l’obra amb un xic de fe, tot remuntant-se en els inicis de la fe la cristiana, l’Antic testament. Però a mesura que el llibre continua, i les petites desgràcies quotidianes emergeixen, aquesta fe es va evaporant, fins que acaba per desprendre’s de la seva espiritualitat. La protagonista reivinica el dret a pensar per si mateixa, rebutjant una vida casta i pura que qualifica “d’avorrida”.

L’estil directe de l’autora és potser la cosa més interessant de l’ obra. No hi ha descripcions, ni context paralingüístic. Totes les històries avancen o bé amb un diàleg, o amb una carta, o amb una naració en primera persona, més en forma de diari personal que no pas d’explicació dels fets. Aquest estil literari permet que l’expressió dels personatges sigui més relaxada, més oral, més espontània. Apareixen frases fetes, paraulotes i el vocabulari és de barri, quotidià, informal. El problema d’aquestes veus i de la manca de context previ és que, en certs moments de la lectura, és barregen. Quina diferència hi ha entre la veu de la protagonista del segon conte i la del tercer? I la del quart? I la del cinquè? Els personatges no tenen personalitat pròpia, són només una excusa per a criticar a la societat i el seu comportament. Són titelles que es mouen per escenaris inconcrets, amb una veu que gairebé no els pertany.

La crítica, això sí, està present en tots i cadascun dels contes. Una crítica sense tabús, directa. Es fa a través de l’humor, de la parodia, de l’absurd, amb una exageració que provoca el somriure, i de vegades, fins i tot, la riallada.

En definitiva,  és un bon llibre per passar l’estona. És ràpid de llegir, entretingut, fa reflexionar sobre alguns temes que, desgraciadament, hem normalitzat, i fa riure de còmic que és. L’únic “però” que li trobo és la simplicitat de les veus que provoca un cert mareig mental, fent el llibre una mica més feixuc i avorrit del que en realitat podria ser.


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s