La veu de la sirena

Títol: La veu de la Sirena
Publicació: març del 2015, Edicions 62
Temàtica: Conte, fantasia
Pàgines: 86
Autora: Carme Riera
Il·lustradora: Helena Pérez
Puntuació: 8/10
Veure a Amazon

Sinopsis: Asseguren els qui expliquen la meva història que des de fa molt de temps traneten les ones del mar, que l’amor em va entorbolir els sentits. L’amor i el desig de tenir una ànima immortal.

Quan era petita tenia una gran obssessió amb la versió de Disney de la Sireneta. La veia una vegada darrera de l’altra. M’agradava fantasejar que sota el mar on nedava els estius hi havia éssers fantàstics que em veien moure els peus frenèticament amb un biquini de flors i unes ulleres de busseig més grans que el meu cap.

En crèixer, vaig canviar d’opinió, de sobte la meva ment em cridava: masclisme, estereotip, dèbil, sumisa. Vaig fer un treball al respecte, volia comparar la sireneta en la versió d’Andersen i Disney. Trobar diferències, comprendre el personatge, analitzar-lo amb més cura. La versió d’Andersen em va agradar més, no sé si perquè sóc un ésser sanguinari, o perquè m’agraden els finals que fan reflexionar. Les males decisions tenen repercussions a la vida real, és dolent que un conte ho reflecteixi?

L’altre dia vaig trobar el llibre de La veu de la Sirena de Carme Riera. El meu cervell es va posar a saltar, la sireneta em persegueix en diferents etapes de la meva vida i jo, tot sigui dit, em deixo atrapar. Dos versions d’un mateix personatge, tots dos enfocats en tercera persona, per fi una versió desde la primera. Sí, la sireneta, que per cert té nom, Cliodna, ens explica el perquè dels seus actes. Sempre li hem tret la veu, sempre la hem deixat callada, ja és hora que parli.

La metàfora de la veu no queda reduïda al títol o a la primera persona de la narració. També, fa referència al silenci de les dones al llarg de l’història, relacionant-lo amb el silenci de les sirenes. Una dona que parla és una dona perillosa. Una sirena que parla, també ho és. Per això, tot i que la seva veu sigui la més bella de les profunditats marines, no poden cantar al exterior, si ho fan provoquen la mort d’aquell que la senti. La veu com a arma.

La veu no només provoca l’enderrocament d’un possible rival, també la mort d’un mateix. Quan la Cliodna perd la veu, ha perdut part de la seva essencia, l’única possibilitat que té per expressar allò que pensa i sent. Com a alternativa, són els ulls qui parlen per ella. La mirada com a reflex de l’ànima, de quelcom més intern, menys visible.

A més de la veu, com sabeu, l’amor és un dels temes principals de l’història. En aquest cas, l’autora reforça la idea que l’amor és tòxic. El príncep s’ha encapritxat d’una sirena, del seu físic, de la imatge que s’havia fet sobre l’ésser fantàstic que l’havia salvat la vida. I queda decebut davant de la Cliodna, que no només ha perdut la seva personalitat, sino que, a més n’ha adquirit una altra. Per altra banda, ella, descobrirà que el príncep és manipulador, capritxós i la utilitza per complaure els seus desitjos. Ella tampoc no l’estima, veu en ell una porta de sortida a un món, el marítim, que no l’agrada. S’obsessiona per ell i li otorga la responsabilitat de canviar-li la vida, sense tenir en compte que l’única persona que pot fer això és ella mateixa. De fet, en un moment determinat reflexiona tot dient: “no m’adonava que el meu amor per ell havia fet minvar el que hauria d’haver sentit per mi mateixa”.

El personatge maligne, el de la bruixa és un dels que té molta importància, en totes les versions. En aquest cas, la bruixa no és bruixa, sino maga. El terme ja fa referència a un altre tipus de persona, ja no existeix aquesta dicotomia tan lletja entre: dolent-bo. Entra un significat molt més relatiu, ningú no és tan dolent com sembla. La dona té poders, i ja sabem que qui té poders, de vegades, els usa malament, ella també ho fa, però no sempre. Quan la Cliodna li demana el favor de tornar a veure al príncep i quedar-se amb ell al món dels humans, ella no es mostra d’acord. Li intenta recomanar que no marxi, s’oposa, li dona altres opcions, fins i tot, donar-li una pòcima perquè oblidi la seva existència i pugui viure feliç al mar. És Cliodna qui es nega, qui la convenç, fins que, finalment, acepta.

He de reconèixer que he gaudit amb l’història, que la perspectiva, tot i ser semblant a la d’Andersen, està ben lligada, és coherent i es fa entretinguda. L’edició és molt acurada, fet que ajuda a que la lectura sigui encara més agraïda. Les il·lustracions de l’Helena Pérez són minimalistes, precises i acompanyen els textos meravellosament.

El detall d’incloure certs paràgrafs en color blau i una mica més amplis que la resta del text, al més estil periodístic, ho trobo original. Al final, la Cliodna parla com si ens estigués concedit una entrevista, com si es trobés davant d’un jutge, vol justificar la seva història, que la coneguem sense mentides.

El fet d’afegir la versió d’Andersen és bona idea, n’hi ha que coneix la història de Disney, però no la d’ Andersen, i fer-ho ajuda a comprendre alguns aclariments que aparèixen en la narració, també a fer un treball comparatiu. Ja sabeu que això del perspetivisme em fa molt feliç.

En definitiva, us recomano la lectura, és una novela breu, més propera a un conte, que us farà reflexionar sobre certes qüestions molt vigents a l’actualitat com: el feminisme, la veu i l’amor tòxic. I a més, a conèixer una mica més d’un personatge que ha tingut molt de protagonisme en els mites i en nombrosos relats fantàstics: la sirena.

 

 


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s