Títol: A les ciutats amagades
Publicació: 2018, Editorial Rata
Temàtica: Relats breus
Pàgines: 185 pàgines
Autora: Natalia Cerezo
Puntuació: 4/10

Sinopsis: 15 històries breus sobre la quotidianitat de la vida.

Ciutats amagades, he de reconèixer que el títol és cridaner. Un d’aquests títols que inviten  la lectura, atratius. Dir, diu poc, però incita. A més, em venia de gust llegir una antologia de contes. I per si fos poc, la lliberia on treballo va apostar per aquesta obra, tot donant-li la oportunitat a l’autora de venir a signar-lo i concendint-li una vitrina de vidre on quedava d’allò més llustrós.

Per què us explico això? Perquè cal, home, perquè cal. O no, depén. Allò que és segur és que la ressenya ha de tenir coherencia amb el llibre i la cosa va de parlar molt però no explicar res.

No us enganyo. 15 contes i dos testimonis: J.L.Badal i Marta Orriols. Els contes expliquen una realitat, més o menys, quotidiana, i prou. No hi ha cap acció; que si un gat s’ha perdut, que si una dona torna a la seva ciutat després d’immigrar i la ciutat està igual com l’havia deixada, una nena en un campament, una parella que no s’estima… Lletres i frases i paràgrafs sense inici, sense acció, ni desenllaç. Anècdotes dramàtiques, una darrera de l’altra, que ni tan sols provoquen la llagrimeta tonta, perquè estan explicades amb la distància d’una tercera persona o amb una fredor poc justificada d’una primera.

Com he dit, al final, hi ha dos testimonis. Serveixen com un mitin polític, la seva tasca és clara: convèncer el lector que l’obra mereix la pena. Més paraules buides, vaja.

Em dona la sensació que he quedat amb una colla d’amics i m’estan explicant les tafaneries del veïnat. I vull marxar, aixecar-me i cridar que no m’interessa. Però fins que algú no diu: fem un pensa… No tinc valor. Per tancar el llibre sí que en tenia, de valor, però havia de fer la ressenya.

Aquest conjunt d’escrits finalitza amb unes fotografies de l’escriptora de petita, la seva familia, fins i tot, el seu gatet. Mai acabaré d’entendre per què ens hauria d’interessar la vida personal de l’autor, més enllà del seu context històric, que en aquest cas és: contemporani.

Intento cercar algun raig de llum davant de tanta obscuritat, i em costa. Però llençaré un elogi merescut a la Natalia Cerezo, a aquest llibre, està escrit amb un lèxic acurat, cuidat. L’expressió és bona, clara. És una llàstima que no digui res, tenint tanta traça per a dir qualsevol cosa.