Títol: L’observador de núvols
Publicació: Setembre del 2018, Angle Editorial
Temàtica: Costumbrista, filosòfica
Pàgines: 319
Autor: Marc Capdevila
Puntuació: 6/10

Sinopsis: En Jeici no li interessa ni l’instut, ni la familia, ni els amics… Per això, en un intent de sacsejar la seva vida, o almenys perquè aprengués anglès, els seus pares l’envien a Detroit. Haurà de tornar abans, molt precipitadament, per un fet tràgic.

A l’observador de núvols, l’únic que observa, és el protagonista. Nosaltres, més que observar, participem. Sí, com sentiu. És una de les característiques més originals que passen al llibre i no puc esperar al final per explicar-vos-ho. Com si es tractés d’un joc de rol, nosaltres, els lectors ens hem de posar a la pell d’una noia, més concretament d’una estudiant de psicologia que… bé, ja ho esbrinareu.

Durant tota la novel·la, el protagonista mantendrà converses per Skype amb nosaltres, la estudiant polonesa. Les paraules de la estudiant no queden reflectides en el text, s’intueixen les seves intervencions gràcies als punts suspensius que trenquen el monòleg del protagonista. I algunes respostes es coneixen gràcies a la reacció del narrador en escoltar-les.

La narració és en primera persona i en present. Ens parla en Joan Carles, Jeici, si volem que ens contesti, un jove d’edat indefinida, no gaire lluny dels 18. És un personatge cínic, maleducat, inmoral i en alguns casos es mostra masclista, racista, anti-tot-allò-mortal-i immortal. En definitiva, és un burgès, mantingut, cregut i amb un caràcter complicat.

El seu comportament és exagerat i grotesc. I la seva forma de parlar, les seves expressions i comentaris són crus i sovint, freguen la mala educació; n’és un exemple clar, quan diu coses com: «la xona se’ls entreobre com un musclo al vapor». Té la seva gràcia, en alguns moments, aquesta expressivitat tan esporàdica, tan poc preparada i tan incorrecte.

Com a contraposició, hi ha en Manel. Un ancià que va lluitar contra els nazis; un home que es presenta valent, dur i moral. La seva sabiesa barrejada amb l’autoritat que li otorguen els anys; ajuda al Jeici a entendre el món des d’una perspectiva molt més empàtica, fins i tot, humana.

L’interessant de la obra, però, no són els personatges, que, evidentment juguen un paper important. Sinó allò que amaga: una crítica social directa, sense tabús. Ja sabem que l’adolescent no en té, de pèls a la llengua. I ho demostra criticant la burguesia (de la que forma part), els diferents grups socials, els test d’intel·ligència, la literatura complexa accesible només a uns quants, la natura egoista de l’èsser humà i en especial dels fills, la natalitat, l’art abstracte i buit de contingut; entre altres moltes coses.

Gràcies a un pretext: explicar a una psicòloga un trauma que ha viscut a una estància a E.U; el protagonista fa una radiografia de la seva situació vital, tot reproduint els seus pensaments i allò que veu i sent amb les persones que l’envolten. Nosaltres som protagonistes, amb el paper de la estudiant, i a la vida real, d’aquesta narració, atropellada i ràpida de vegades, lenta i anecdòtica, d’altres.

M’estava agradant, és un text interessant. Podria qualificar-lo de filosofia de carrer, filosofia popular. Fa reflexionar, aixecar les celles i fins i tot, riure. Problemes: fa massa referències al món del cinema. I quan dic massa, és MASSA. A cada pàgina n’hi ha com a mínim dos. No em considero especialment cineasta, i cada cop que parlava d’una pel·lícula sentia que m’allunyava més i més de la narració.

El final és esperat. Tanta crítica acaba colapsant qualsevol ment humana, i com a lector, o com a psicòleg, necessites veure una mica de llum per a tanta foscor, tanta queixa, tant mal auguri mundial. Gràcies a les divinitats, el final no és gens decebedor: el protagonista troba la pau gaudint de l’instant, observant com l’aigua condensada, és capaç de transformar-se amb el lleu moviment de l’aire. Ell també és una mica núvol, suposo que tu i jo, també ho som.