Títol: L’assassí que estimava els llibres
Idioma: Català
Autor: Martí Domínguez
Editorial: Proa
Publicació: Setembre de 2017
Etiquetes: Negra, costumbrista, crítica social
Format de publicació: Paper: 320 pàgines, ebook.
Temps estimat de lectura: 9h
Puntuació: 4/10
Sinopsi: A partir de la mort d’un intel·lectual, es desenvolupa una història negra emmarcada en la societat de València.
El millor: L’intent d’abastar una crítica social de la classe mitjana, intel·lectual i burguesa valenciana.
El pitjor: L’estereotipicitat dels personatges, que fan fallida a l’hora de crear una història envolvent que puga semblar versemblant.

És difícil servir dos amos diferents, sigues una persona o un llibre. L’autor, Martí Domínguez, ho intenta en aquesta novel·la. Dissortadament, el resultat no és del tot satisfactori.

¿Què vull dir amb això? Fàcil: en L’lassassí que estimava els llibres en trobem dues, o més de dues, de novel·les. Per una banda la principal, la que fa de ganxo per al lector, la novel·la negra. Amb la paraula «assassí», amb assassinats a la contraportada, qualsevol es pot pensar que aquest és el tema.

Dins del llibre descobrim que no, que l’autor ha preferit enriquir les fulles amb històries costumbristes, estereotípiques i lleugerament esperpèntiques, sobre la societat valenciana vessants jovent, burguesia, policia, i món acadèmic. Amb aquest plantejament el lector àvid de sang, morts i per què no, un amb ganes de trobar-se amb un text d’esperit chandlerià, es veurà decebut.

Com hem comentat abans, l’assassinat és un pretext per a fer una radiografia de la societat del cap i casal. L’argument ràpidament deixa de banda la part negra per a centrar-se en les misèries de tres famílies, cadascuna amb un perfil diferent: la família de dretes, la família d’esquerres, i la família de la gent que cau en mig de tot. Tot arruixat d’una capa de cultura en forma de llibres i referències que no ajuden la trama a despegar, si més no al contrari, empantant l’obra en un esquelet massa estàtic que no acaba d’allunyar-se massa de la cultura frívola, de versos paròdics de falla i personatges més guiats per la seua entrecuixa que per un mínim de capacitat cognitiva. Acceptem que aquesta, la capacitat cognitiva, pot arribar a ser un poc escasa entre la filosofia del meninfot mitjà, però xe, els personatges són massa plans fins i tot per a ella.

La part negra, és a dir, el pretext de la novel·la, tampoc eix ben parat. La feblesa de la trama, deguda principalment a la cerca d’altres objectius, fa que el lector acabe marejat, però no en el bon sentit de la paraula, sinó per la constant pregunta de «però què em vols contar?». Si l’autor haguera dividit la trama en dos novel·les, la esperpèntica i la negra, tindriem dos bones històries, curtes, de unes cent i algo pàgines, dignes de llegir. En canvi, al barrejar-ho tot, obtenim o a) una distracció de l’assassinat o b) un pretext buit per a parlar d’una altra cosa.

Pot ser la sensació frankensteiniana es deu a que els personatges, de vegades, pareixen més ninots de falla que no personatges versemblants. Els trets característics de cadascú dels que apareixen ben bé poden ser part d’una serie de televisió casposa, de folletí o de nit de San Josep. La deformació dels principals defectes de cadascú d’ells pot arribar a fer riure. El tó general és jocós, especialment en el primer terç. Més enllà, no hi ha cap sorpresa argumentativa, i si al menys la trama de l’assassinat estiguera més elaborada bé, per desgràcia el seu plantejament no és dels que deixen bocabadat a un lector aficionat al gènere.

L’assassí que estimava els llibres, més que una novel·la negra, s’ha d’apreciar des de la tradició de la crítica social valenciana, aquest meninfotisme que fa que tot seguisca igual abans i després del desfogament del foc i la festa. És divertida, va bé per a gaudir una estona de lectura i, per què no, per a imaginar-se als coneguts més cafres de la terreta liant-la parda entre llibres i assassinats.