Aigua d’alta mar

Títol: Aigua d’alta mar
Publicació: 2017, El gall editor
Temàtica: Filosofia
Pàgines: 164
Autora: Xisca Homar
Fotografies de:
Cristina Blasco i Xisca Homar
Puntuación: 8/10

Sinopsi: Pensaments que oscil·len entre la ficció i la filosofia.

Fa temps que crec en el destí més que no pas en les casualitats. I el llibre de la Xisca Homar va arribar a mi perquè jo el llegis, no hi tinc cap dubte. En Vicent el va agafar de la biblioteca del nostre barri, li havia cridat l’atenció. Tenia el llibre a l’estanteria de casa, a l’espera. Tant va esperar que l’havia de tornar. Renova’l, li vaig dir, és prosa poètica, això? Jo me’l llegiré. Destí, havia de llegir-me’l jo.

Aigua d’alta mar no és prosa poètica, tot i que a primer cop d’ull ho sembli. Textos curts acompanyats d’imatges en blanc i negre. S’apropa tant a l’interfaç d’Instagram, que sense adonar-nos, podriem classificar el llibre dins de la prosa poètica de qualsevol instagramer sense capacitat literaria. Però no, Aigua d’alta mar, no és la prosa poètica d’un Defreds, és un diari de viatge filosòfic, gairebé poètic.

La Xisca és de Mallorca, marxa a València per estudiar filosofia, i passa una estància a Nova York. La obra està escrita a l’última ciutat, espai on farà retrospectiva de la seva vida, esbrinarà el motiu real del seu viatge i reflexionarà sobre la il·lustració, Kant i Foucault.

És el seu pensament qui parla, la seva inquietud, els seus sentiments barrejats, perduts intentant trobar-se. L’arquitectura de la ciutat, gran i complexa, els metros laberintics i la decoració multicultural de Nova York és l’escenari idioni per trobar a faltar certes coses del passat, i començar a estimar altres de noves.

El viatge és enrequidor, perquè a més d’aconseguir posar determinades idees al seu lloc, coneix a persones que l’ajuden a veure el món des d’una perspectiva diferent: com la Rosa, una dona que explica històries com ningú; la Mercè, que és lliure, creativa i ardent; o la Erin, riallera, còmica, expressiva i xerraire. Gràcies a elles, la Xisca explota facetes d’ella mateixa que no coneixia, que no havia tingut l’oportunitat de descobrir.

El viatge de l’heroi és excitant, però té un destí: tornar a casa. La Xesca torna a València per arreglar certes coses que havia deixat obertes, amb la sensació que ha après, ha endreçat i ha crescut.

Les narracions són curtes i estan desendreçades. La seva ment va d’aqui cap enllà, d’allà cap aquí, però totes tenen un punt de connexió: és el seu cor i la seva ment a la ciutat nord-americana. Poc a poc, a mesura que coneixem a la Xesca, comprenem la seva condició, les seves causes, el perquè d’un munt d’interrogants. És una lectura suau, metafòrica de vegades, filosòfica tot el temps.

Les imatges que acompanyen s’adapten a la narració, ens apropen a la ciutat, a l’immensitat dels edificis, a la fredor de la novetat, a la curiositat d’emprendre un camí diferent.

Fa temps que crec en el destí més que no pas en la casualitat, ja ho he dit, oi? Bé, si el destí us ha portat fins al final d’aquesta ressenya, potser haurieu de pensar en donar-li una oportunitat a un troçet de cor de la Xisca. Jo no em penedeixo.


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s