Títol: Com s’esbrava la mala llet
Publicació: 2018, Club Editor Barcelona
Temàtica: Realisme / Costumbrisme
Pàgines: 119 pàgines
Autora: Antònia Carré-Pons
Puntuación: 7,5 /10

Sinopsis: Recull de contes sobre la vellesa.

M’agrada el sadomasoquisme. No el sexual, no us espanteu. M’agrada el sadomasoquisme literari, ara sí que haurieu d’espantar-vos. Fa poc, hem hagut d’ingressar la meva iaia a una llar d’ancians, i sabeu quin llibre he escollit per llegir? Com s’esbrava la mala llet. Un recull de contes on els protagonistes són persones de la tercera edat, i uns quants viuen a residències, i un en concret, té alzheimer. Podeu imaginar-vos el munt de sentiments que he tingut llegint aquestes pàgines.

Com s’esbrava la mala llet reflexa una etapa vital que queda, sovint, amagada en les novel·les de gènere. Quan surt un avi, habitualment, ho fa com a secundari o com a superheroi, és a dir, com algú amb moltíssima saviesa que ajuda a un altre personatge a tirar endavant. Però la decrepitud i la solitud queden arraconades. En aquest cas, ans al contrari, veiem la vellesa desde totes les seves facetes: ancians que s’ho prenen amb cert optimisme i aprofiten el seu temps per sortir a ballar i conèixer gent nova, d’altres que viuen el deteriorament de la parella patint, trobant a faltar aquell passat que semblava inacabable, alguns a qui se’ls esbrava la mala llet, i uns pocs que no poden escollir res, perquè les malalties han arribat per quedar-s’hi.

L’interessant no és només aquest ventall de conflictes, sino la veu en què es narren: en primera, desde la veu d’algun familiar, o fins i tot, en tercera persona omniscient. Aquesta combinació de veus, fa molt lleugera la lectura i ajuda a empatitzar molt més amb les històries. Podem sentir a la nostra pell els sentiments, per exemple, d’una filla en visitar a la seva mare a l’hospital. Allò que li ronda pel cap i pel cor mentre va, un cop hi és i quan marxa. Al cap i a la fi, la vellesa forma part de la vida, i ens afecta a tots, positiva  o negativament, però ens afecta, ens influeix, hi pensem.

Us recomano la lectura, el to és bastant variat, hi ha contes amb un toc d’humor i amb to melancòlic. Jo, personalment, he somrigut i he plorat, però potser, com a sadomasoquista literària que sóc, no sóc una bona referencia. Es fa amè, està narrat amb cura i fa reflexionar.