Títol: Heidi, Lenin i altres amics
Idioma: Català
Autor: Joanjo Garcia
Editorial: Bromera
Publicació: Octubre de 2018
Format de publicació: Paper: 184 pàgines, ebook.
Temps estimat de lectura: 6h
Puntuació: 7/10
Sinopsi: L’aparició d’uns caps d’animals a un solar serveix com a marc per a parlar sobre la soletat i els secrets d’una família valenciana.
El millor: El treball psicològic dels personatges.
El pitjor: El joc de secrets, sobre el que pivota tota la trama, i que se’ns amaga fins el final del llibre.

De què parlen Heidi, Lenin i altres amics? De secrets. Seuen a la mateixa taula del lector, mitjançant Joanjo Garcia, i comencen un a un a desgranar els secrets d’una família, precisament, per totes les confessions que floten a l’aire i que, com densa boira, impideixen als personatges veure, i viure.

Tot i que la portada i la sinopsi puguen insinuar una altra cosa, aquest és un llibre purament psicològic. Blanca, la narradora, ens fa de Virgili per l’infern que és la seua existència. La vida no li va somriure, i ella li amagà com a resposta una ganyota permanent darrere de la màscara de la vergonya on, a més, amaga vergonyes alienes imposades, cadenes que l’esclavitzen a una vida mísera en una ciutat per fer, pudenta com només pot ser-ho València.

Aquesta construcció psicològica viu entre els crims del Majordom: apareixen caps d’animals dins de maletes ací i allà, en solars. Aquesta metàfora ens porta al cap de la protagonista, a les mentides i les històries de la seua infantesa i joventut, paral·lelament amb els fets que ocòrren en temps real a Blanca i al seu germà. L’autor estructura els capítols per a que es desenvolupen diverses trames a l’hora, sent-ne equivalents en el moment de lectura. Així, les històries del pare, la mare, la seua època escolar es junten amb la recuperació de la malaltia que la manté de baixa laboral. D’aquesta manera coneixem la seua solitut, el seu dolor, i l’al·legoria d’aquesta malaltia amb la malaltia que ha podrit la seua ànima: la falsedat.

Precisament, la construcció al voltant d’un secret fa que la novel·la pivote sobre la sensació de que l’autor ens amaga la informació rellevant. No podem veure aquesta història com un camí recte, sinó com una ceba a la que li llevem capes i capes fins arribar al gran misteri de la protagonista. Les quasi dues-centes pàgines de narració no lineal són una excusa, una metàfora, sobre la culpa. Un intent de Crim i càstig valencià, patètic, on no és la investigació qui porta la història, d’això s’encarrega l’ordre efectista, artificial, del text: els passatges funcionen bé per separat, connecten bé amb la personalitat dels protagonistes, però la composició final és forçada, irregular.

Tot i això, Heidi, Lenin i altres amics és una bona novel·la, un bon text per a gaudir una bona estona d’una lectura, sabent-hi que l’imporant no és el que es veu a simple vista.