Fungus

Títol: Fungus
Publicació: 2018, La Campana S.L.
Temàtica: Fantasia / Crítica social
Pàgines: 360
Autor: Albert Sánchez Piñol
Puntuación: 8/10
Veure a Amazon

Sinopsis: 1888. Pirineus occidentals. Un militant anarquista arriba a una petita, remota i oblidada vall pirinenca tot fugint de la policia. Allà coneixerà el cap dels contrabandistes. Però tot canvia quan en Ric-Ric desperta unes criatures extraordinàries, sobrehumanes, que alguns associen amb el menairons de les llegendes locals. En Ric-Ric pretén convertir-los en un instrument que faci realitat la revolució àcrata.

ALERTA, LA RESSENYA CONTÉ SPOILERS! I és tan llarga com recomanable!

Què és el poder i on es troba? Sota aquesta premisa comença la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. La resta de pàgines que l’acompanyen son un pretext per respondre-la, un context ideal per reflexionar sobre la societat i allò que l’empeny a viure.

L’història, tot i tenir moments de molta acció, és, principalment, de personatge. N’apareixen molts, i amb personalitats molt diverses, amb l’objectiu de representar cadascun dels ciutadans del context històric: 1888 a Catalunya (tot i que també apareixen soldats francesos i espanyols).  No cal que els nombrem tots en aquesta ressenya, així que em limitaré a esmentar aquells sense els quals la història no avançaria. Vull que sapigueu, que compreneu, perquè per a mi, és una obra de 10.

En Ric- Ric és el primer que coneixem. Un home de ciutat, que fuig de Barcelona per amagarse als pirineus. Es descriu com anarquista, un lluitador contra el capitalisme i defensor de l’Ideal. És un personatge complex, enfosquit per la pobresa i l’amargor. En un principi, tal i com es presenta, fa que el lector s’apropi a ell, ens fa, per dir-ho d’una manera dolça, “pena”. Però a mesura que l’història avança, veiem com el protagonista pren un to més fosc, ens ha estafat, ens ha enganyat. És un lladre, un alcoholic i un tirà. Tan bon punt accedeix al poder, lluita amb la paraula Ideal a la boca, però practica més bé el contrari. Es veu clarament a la pàgina 82, quan la Mailís (personatge que descriuré a continuació) li diu: Vostè creu que pot destruir els poders del món exercint un Poder radicalment despòtic? 

El segon personatge destacat és en Cassian. L’home té un hostal i deixa a en Ric-Ric que s’amagui en ell amb una condició: l’ha de fer de servent. L’odi el mou, l’avaricia i la venjança. I està obsessionat per trobar el Poder entre les terres del Pirineu.

La Mailís, l’única dona que apareix a tota la novel·la, encarna el llenguatge i la civilització. Apassionada per les llengües, per la comunicació. És la mestra de la Vella, l’única que s’estima la naturalesa rebel de les terres del Pirineu, que valora i cuida l’ambient.

Per últim, els Fungus. Uns éssers que neixen dels cops. El primer en néixer és en Boris. En aquest cas, neix d’un cop provocat per amor, i li dona en Ric-Ric. És el fungus més savi, més reflexiu i menys violent. La resta, nascuts de cops violents, són irreflexius, impulsius i mecànics.

El món dels Fungus és interessant perquè, de fet, és el nostre món. És en aquest punt on podem veure la vertadera crítica social de la obra. Els fungus necessiten algú que els mani. Necessiten un lídel a qui obeïr, però només ho fan parcialment. M’explico. Com que en Ric-Ric és qui els dona vida, és a ell a qui demanen, en un principi, ordres. Les acaten sense saber per què. Treballen sense cap meta, sense cap objetiu real. Fins al punt de construir elements inútils: ponts que no creuen cap riu, taules i cadires massa grans per seure, etc. Per què ho fan? No ho saben. Tenen la necessitat de sentir-se útils, d’ estar en moviment. Una mica com la majoria de nosaltres, que ens dediquem a treballar de coses que no ens omplen, de manera mecànica i insconcient, per què? Costum, rutina, necessitat, o simplement, no tenim resposta.

Mica en mica, la societat dels fungus, s’allunya de’n Ric-Ric, i obeeix a un altre Fungus. En Ric-Ric perd tot el poder que tenia davant dels seus compañeros, que és com els anomena. Fent-nos reflexionar si el poder real el tenia ell, o per contra els propis Fungus, que al cap i a la fi, són els que decideixen a qui obeïr, quan i per què.

Una altra particularitat dels fungus és que no tenen un llenguatge arbitrari com nosaltres. És comuniquen a partir de sensacions, de sentiments. Son gairebé transparents els uns amb els altres, i son capaços d’entendre qualsevol altra especie, sempre que tingui també sentiments. Una metàfora meravellosa del llenguatge no verbal i de tot allò que comunica.

L’únic defecte que tenen els fungus és que no tenen capacitat abstractiva. No poden somiar, no poden llegir un mapa, no saben fer metàfores, ni entendre-les. Però alguna cosa pasa al final del llibre, les experiències, l’estudi d’observació cap a l’altra especie “els humans”, fan que els fungus comencin a comprendre les abstraccions i puguin, fins i tot, somiar i desitjar allò que no tenen.

La narració és lleugera, tot i la gran càrrega de metàfores, lluites i conflictes que apareixen. Ho és perquè l’autor utilitza un vocabulari simple i concís, barrejat amb algunes paraules en occità per fer més realista les intervencions dels locals. A més, la narració no és lineal, ni en temps ni en espai. Fa salts en el temps, i focalitza, segons el capítol a un o un altre personatge. De manera que, ens ajuda no solament a comprendre amb més facilitat els successos, sino que també ens ajuda a aclarir-nos de la densitat d’algunes parts.

Sembla que he oblidat la pregunta inicial, oi? Sí, aquella que servia per iniciar la novel·la: què és el poder i on es troba? La resposta és: segons. Segons la perspectiva d’aquell a qui li preguntis. A Fungus trobem moltes, de respostes. A la muntanya més alta. A la cova més profunda. La Natura és el poder. El poder no és dominar a la resta sinó fer el millor per un mateix. És l’exèrcit.

Jo personalment, em quedo amb aquesta última reflexió, que es troba a la pàgina 342 del llibre: “El poder autèntic, legítim i perdurable, s’amaga en un lloc molt més transparent i accessible: a dins dels exclosos i descartats, a l’interior dels miserables, dels més pobres, en les multituds que conformen el fang de la terra (…) Que aquests, els menyspreats, els ignorats, els muts, són els que realment enlairen i sostenen reis de tota mena, i sense el seu consentiment cap governant no és res. “


Una respuesta a “Fungus

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s