Títols: Tinc un paper; Què m’està passant; Tots a taula
Editorial: Flamboyant
Temàtica: Coneixement, llibre-musical
Autor: Marc Parrot
Il·lustradora: Eva Armisén
Puntuació individual: Tinc un paper (9); Què m’està passant (6); Tots a la taula (9)
Puntuació com a conjunt: 8

El Marc Parrot i l’Eva Armisén, cantautor i il·lustradora, estan treballant junts en un nou projecte: fer una sèrie de contes il·lustrats molt educatius i originals. Sempre ho dic, els contes no han de ser educatius, no han d’ensenyar, alguns poden només entretenir, però en aquest cas, crec que s’ha aconseguit una barreja dels dos conceptes molt interessant.

Els contes no expliquen una història, sino que d’un mode poètic, narren diferents fets relacionats entre sí. Per exemple, Tinc un paper és un recull de professions que queden amagades sota el teló del teatre. Professions necessaries perquè una funció tingui éxit: el director i l’actor apareixen, però també l’encarregat de les llums, el dissenyador de roba, i un llarg etcétera. En aquest cas, doncs, el fil conductor és el teatre, però en cada pàgina se’ns apropa a una perspectiva diferent de concebre’l.

En l’il·lustrat titulat què m’està passant, la dinàmica és la mateixa, però el nexe són les emocions. Se’ns presenten diferents emocions: la vergonya, l’amor, la ràbia… Allò que sentim quan apareixen sense adonar-nos-en.

Tots a la taula parla de menjars, de diferents àpats, de diferents cossos, però sobre tot, de gustos i textures. No és una recopil·lació de receptes de cuina, sinó un passeig per diferents cuines, per diferents comensals.

L’interessant d’aquests il·lustrats no és tant la temàtica, sinó l’execució. Com he dit, no es tracta d’una història convencional, sino de petits textos poètics que expliquen diferents fets que giren vers el mateix tema. Aquests textos poètics, bé podrien ser cançons, i de fet, ho són. Al final de cada conte, trobareu un CD per poder gaudir dels poemes cantats per Marc Parrot. És una molt bona manera de treballar la memòria, i d’apropar als més petits a la poesia. De concebre la poesia com quelcom cotidià i proper; ens podem divertir, ballar i cantar sentint-la.

Respecte les il·lustracions de l’Eva Armisén, són pura magia. La dibuixant té moltíssima personalitat, els seus personatges són molt particulars, cridaners, desenfadats, i el que és més important quan van adreçats al públic infantil: són molt icònics. És a dir, tots porten un element que exemplifica a la perfecció la professió o sentiment del que s’està parlant. De manera que és molt senzill comprendre els petits textos als que acompanyen, l’ajuda visual és molt potent.

L’únic defecte que puc trobar a la col·lecció és el conte de què m’està passant. No m’agraden els contes que tracten d’explicar-te allò que estàs sentint. És un llibre adiví? Entenc que això va a gustos, i que cadascú tindrà la seva opinió personal sobre el tema, i és una opinió que va més enllà de la literatura. Però crec que hi ha contes molt millors per explicar sentiments, i són aquells que tracten els temes complexos i sentimentals de manera implícita, deixant espai a la reflexió personal. En aquest cas, no s’aconsegueix, ben és cert que es tracten de cançons, i que parlar de sentiments en cançons i adreçar-les als nens és una tasca complicada. Però també per aquest motiu, perquè es tracten de poemes cantats, es podria haver jugat  molt més a la metàfora, a l’aspecte més abstracte de les emocions. Al capdavall, qui és capaç de saber expressar exactament allò que sent i pensa?