Títol: Un déu efímer
Idioma: Català
Autor: Jordi Cantavella
Editorial: Dux Editorial
Publicació: Novembre de 2012
Format de publicació: Rústic
Tiempo estimat de lectura: 3h
Sinopsi: Dos caçatalents d’una discogràfica aposten per a descobrir qui obté més popularitat al món de la música, si un jove talentós o un espantall ridícul.
Puntuació: 7.5/10
El millor: Els personatges que pul·lulen per la novel·la, a cada qual més sòrdid i cruel.
El pitjor: El text no ha envellit molt bé, al estar ambientat en la era pre-internet.

Un servidor, que és músic i melòman frustrat, es va alegrar quan va trobar Un déu efímer a la balda de la Biblioteca, fa uns dies; i més encara quan descobrí que l’autor és Jordi Cantavella, un dels amos del bar l’Astrolabi, a Gràcia, un dels pocs referents culturals de base que queden a Barcelona. Consequentment, el vaig haver d’agafar.

El món de la música, com tots els mons on hi ha pasta, és hostil, cruel i despiadat. D’això és el que parla aquesta novel·la curteta, de poc més de 100 pàgines incloent el pròleg. S’ambienta en el final de segle XX, just quan uns freaks van envair certs canals de televisió, personatges rídiculs, vergonyosos, però que foren una fàbrica de bitllets per als espavilats que els utilitzaren sense pietat o commiseració.

A partir d’esta premisa el protagonista, un altre músic i melòman fustrat, que fa de caçatalents per a una promotora musical, intenta ajudar a un noi talentós, bon músic. Però què passa? En aquella època, com hem dit, el talent no cotitzaba, i el seu amic i superior li proposa fer una aposta: buscaran al paio més idiota i vergonyós per a descobrir quin dels dos té més èxit comercial, si aquest, o el músic de veritat.

El pes de la trama, llavors, recau en la progressió de les carreres d’aquests dos. Principalment, sobre la de l’espantall, equivalent a tants i tants que van poblar les graelles televisives dels noranta i principis dels dos mil; a més de sobre els dos promotors, i els conflictes que sorgeixen entre ells. Tot i que els personatges de vegades semblen estereotips, no podem oblidar que són el reflex de éssers reals: l’autor fuig de caure en la broma fàcil, i les escenes còmiques, sòrdides i vergonyoses que es descriuen no són més que una projecció de la societat en la que vivim, tan àvida de carn.

El resultat és una novel·la curteta, fàcil de llegir però no per això amb menys qualitat. És el reflex d’un món que, encara que ha canviat moltíssim degut a l’aparició de tecnologies disruptives com ara Internet i l’Autotune, no dubta en aprofitar-se de qualsevol músic, de qualsevol il·lusió i esperança per a treure diners. Lectures com aquesta són ideals per a músics que estiguen començant, aficionats a la música i, per què no, lectors disposats a passar una bona estona mentres descobreixen els budells de la indústria cultural i musical del nostre país.