Títol: Les generacions espontànies
Publicació: 2016, Edicions del Periscopi SL.
Temàtica: Humor
Pàgines: 187
Autora: Mar Bosch Oliveras
Puntuación: 8 /10

Sinopsi: L’Eva té la seva primera entrevista després d’una llarga temporada sense oportunitats. Decidida a aconseguir la feina, desplega acuradament el seu currículum, farcit d’experiències efimeres i radicalment heterodoxes.

No us enganyaré pas, ja som grandets per iniciar una ressenya amb mentides, aquest llibre el vaig escollir d’entre molts altres per la portada. A vegades sóc superficial, i tota la portada del meu color preferit, juntament amb una noia castanya, fora de lloc, en una sala plena de rosses amb els pits ben posats i els tacons a punt, em va cridar. Suposo que perquè jo he sigut aquesta castanya fora de lloc, en una, dues i més de tres entrevistes de feina.

Les generacions espontànies parla de l’ Eva, la noia que mira a banda i banda a la portada del llibre. Fa temps que no té feina, les entrevistes no li han anat molt bé, i ara, per fi, ha aconseguit una. El llibre comença la nit abans d’assistir a l’entrevista, i continua amb un seguit de contes que mostren la seva trajectoria professional.

És una antologia de relats breus, ho veiem en el format, i ho sentim mentre llegim, perquè l’inici, el desenvolupament i el final són molt clars. Es podrien llegir per separat sense problemas, malgrat això, units formen una novel·la compacta i ben filada.

La distribució dels capítols, o dels petits contes, que composen l’obra estan enllaçats entre sí gràcies a la trama principal: l’Eva busca feina. Gràcies a aquest pretext, coneixem la protagonista, sota la veu d’un narrador omniscient, però també gràcies al seu currículum vitae, que dona peu a explicacions i a històries de personatges secundaris com la seva cap, la seva exparella, la seva mare… Un conjunt d’aventures disparatades, amb tocs d’humor, que ens ajuden a comprendre a l’Eva.

El personatge protagonista està molt ben construït. L’Eva és divertida, pocavergonya, extrovertida. Té una veu real, una personalitat propia. La narrativa de l’autora és tan propera, àgil i natural, que realment, el llibre es llegeix en un tres i no res.

A tot aquest conjunt de lloances, he d’afegir un problema, perquè l’he trobat, només un. El final és molt abrupte. Entenc que la idea era perfilar la personalitat de l’Eva, i s’aconsegueix. Però amb un parell o tres més de capítols, desenvolupant el darrer conflicte, que no explicaré per no fer spoilers innecesaris, el desenllaç hagués estat molt més digne. M’ha faltat una mica de trama amb els dos personatges que apareixen, més justificació. Sota el meu punt de vista, tanca amb un Deux est machina, que es podria haver evitat molt fàcilment.