Títol: Finlàndia
Llengua: Català
Autor: Laia Carbonell
Editorial: Galerada
Publicació: Juny de 2015
Format de publicació: Rústic
Temps estimat de lectura: 2h
Gènere: Poesia. Emigració, amor, malaltia
Puntuació: 4/10
Sinopsi: Recull de poemes sobre emigració, desarrelament i dependència.
El millor: La metàfora de la soledat de la veu narradora amb el patetisme de la persona que cuida.
El pitjor: L’acompanyament.
Premis: Premi de Poesia Amadeu Oller, 51a edició.

He d’admetre que escriure aquesta ressenya m’està costant molt. I no per la llargària del llibre, que es llegeix en un momentet, sinó per la poca emoció que m’ha trasmés aquest Finlàndia, de Laia Carbonell, guanyador de la 51a edició del Premi de Poesia Amadeu Oller. Fred, molt fred m’ha deixat aquest poemari. Primer, per la nefanda impressió que m’ha donat el fet d’haver-li d’afegir un acompanyament musical a cada poema, amb un codi QR i els enllaços a SoundCloud i Spotify. Després, pels poemes, a mig camí entre la anècdota i la obvietat, manquen d’aquest no-sè-què que fa d’un text una arma poètica per a transmetre una emoció.

Primer: acompanyament musical. Per a què? Per què un poema ha de necessitar ser escoltat amb una cançó de fons? Un poema no només són les paraules, les idees que conté o les emocions que transmet; és també prosòdia, és veu, és el moviment dels sons, ja siga al cap, ja siga a l’aire, i si entropessem els poemes amb cançons ens carreguem aquestes sensacions. No he llegit els poemes amb les cançons que recomanava. Ni amb cap altra. No conec la sensació de llegir-los amb música incorporada, com tampoc conec —recorde— la sensació de menjar una paella amb llima —llimona per als amics dels dialectes del nord del Sènia— per la mateixa idea: si la paella necessita additius, potser aquesta paella no és especialment bona.

Segon: els poemes en sí. Per a fer-nos una idea, estan dividits en dues parts més un epíleg. La primera narra la experiència de la narradora com a emigrant a Finlàndia, l’enyorança de la terra i la vida deixada darrere, es fusteja amb la reducció social, arrastrada per l’amor. Una narradora que, quan aquest amor es trenca i es perd, passa al no res en compte d’explorar la solitud, l’emigració, el desarrelament. En compte d’aprofundir en aquestes sensacions, el focus canvia a la persona que cuida la narradora: una persona malalta, amb impulsos suïcides, leucèmia i cames amputades, una projecció de la seua incapacitat per a comunicar-se i per a marxar, la seua feblesa de cos i d’esperit. Vet ací la metàfora amb la mateixa narradora, que passa d’emigrar per amor a Finlàndia a acabar cuidant un ésser patètic, moribund, amb el qual ens pareix dir: açò és emigrar més enllà de la vida, quan ni el cos ni la ment serveixen per a altra cosa que per a rebre cures pal·liatives. I per a acabar, un epíleg amb dos poemes, de títols Placebo i Naufragi, que ens reforcen aquesta idea llastimera de pèrdua, de feblesa, d’enfonsament.

En resum, ací tenim un poemari trist, gris, ple de malenconia i enyorança, on la principal troballa és aquest paral·lel entre l’estat d’ànim de la veu narradora amb la persona que cuida, i gairebé res més. Potser escoltant-lo amb música guanya. O millor, escoltant la música sense llegir els poemes. Qui sap.