Títol: L’últim home que parlava català
Publicació: 2009, Editorial Planeta.
Temàtica: Realisme
Pàgines: 202
Autor: Carles Casajuana
Puntuació: 3 /10

L’últim home que parlava català em va cridar l’atenció com una llaminadura a un nen de tres anys. No pots posar a la cara d’una lingüista un títol d’aquestes característiques, perquè clar, s’emociona. I jo ho vaig fer. Un llibre que promet reflexionar sobre l’estat en qüestió del català, una llengua que malauradament mor mica en mica, i que, tal com esmenten especialistes en el tema com Carmen Junyent, està en perill d’extinció.

El tema, doncs, em sembla rellevant, i tot i que avanço, el llibre no m’ha agradat, el pretext en què s’inicia i l’objectiu que té em sembla interessant. Per què no m’ha agradat el llibre si el tema m’agrada? Per la manera d’escriure de l’autor? No, la narrativa de l’autor és clara, fluïda, i el vocabulari que utilitza és precís. Pels personatges potser? Ens anem apropant, ens anem apropant.

A la novel·la trobem dos protagonistes, tot i que un sembla tenir més pes que l’altre: en Balaguer i el Rovira, dos autors que es troben en un edifici deshabitat i amb un objectiu comú, acabar la seva propia novel·la. Són completament antagonistes, mentre que en Balaguer es un home adult, amb experiència prèvia escrivint novel·les, que treballava per una empresa. En Rovira és un jove que s’està iniciant en el món de la literatura i que viu com pot d’una feina com a guarda de seguretat d’un garatge. Són personatges plans, no canvien d’opinió ni que els apuntis amb una pistola, no evolucionen, ni maduren. I són tan, excesivament, contraris, en arguments, en maneres de fer literatura, en caràcter… Tot plegat, queda forçat, surrealista.

Els personatges són un problema, però no són EL problema. Si el pretext és interessant, i la narrativa de l’autor és bona, els personatges no poden espatllar una novel·la sencera. És la trama qui trenca qualsevol il·lusió lectora, o la manca de. Perquè si pel títol, la sinopsis, fins i tot, a les primeres pàgines, creiem que l’obra tracta de l’últim home que parla català, és a dir, que l’autor situa el conflicte de la llengua en una situació extrema per fer-nos reflexionar a propòsit de la seva desaparició; a mesura que anem llegint ens adonem que ens ha enganyat.

La història no és història perquè no té un conflicte, no un de real. Carles afegeix petites problemàtiques que es repeteixen des del primer capítol fins a l’últim, que poc o res tenen a veure amb el català propiament. Conflictes amorosos, setges immobiliaris, baralles d’escriptors. Temes que apareixen per intentar enganyar al lector i que no s’adoni que en realitat està llegint un assaig, i no pas una novel·la.

Malgrat això, podria haver estat bé. Si descartem la fantasia que fos una història amb cap i peus, podriem valorar el fet que l’autor s’atreveixi amb metaliteratura, perquè un dels seus personatges, en Rovira sí que vol escriure sobre l’últim home que parlava català. A més, aquest fet, provoca que tingui algunes baralles amb Balaguer, petites discussions que proporcionen dos perspectives diferents del català. Però no, ni així. Dona la sensació que Casajuana tenia una idea, però no la sabia executar, per tant, va crear un personatge, en Rovira. En Rovira és ell mateix, un home crític amb la problemàtica que viu el català i que li agradaria escriure sobre el tema, però no se’n surt, per tant no ho fa. Esmenta la idea i la deixa allà, al aire, flotant, incapaç de filar-la fins arribar al final. Respecte les baralles dels dos protagonistes, bé, discursos reciclats de baralles de bar, i algun comentari intel·ligent.

Quan, pocs capítols abans d’acabar, el narrador esmenta una pel·lícula en que ha basat la relació dels personatges, i ho fa, a més, sota la veu d’en Rovira, tens ganes de plorar i marxar correns a una foguera de Sant Joan, per fer del llibre un bon servei a la comunitat catalana.