Títol: T’estimo, Marta
Publicació: edició del 2000, Editorial La Magrana.
(Primera publicació 1986).
Temàtica: Realisme / drama / psicològica
Pàgines: 272
Autora: Isabel-Clara Simó
Puntuació: 9,5  /10

Sempre he pensat que hi ha dos tipus de persones: les que desprès de tenir fills continuen sent persones, i aquelles que, un cop són pares, només són això, pares. Els primers no perden l’interés en la vida, i tot i que s’estimin els seus petits, continuen tenint il·lusions, hobbies, amistats, ganes de fer, de ser. Els segons, en canvi, transformen el seu univers en l’univers infantil, i són incapaços de recordar que, abans de ser pares, havien sigut alguna cosa més: professionals, amics, amants, aventurers, ballarins, lectors…

T’estimo Marta reflexa a la perfecció aquestes dues realitats, les dues cares de la paternitat. La dualitat de l’amor paternofiliar. Per una banda, hi ha la Lidia, la mare de la Marta, una dona curiosa, amb ganes constants d’aprendre, d’estudiar, de sortir amb les amigues, de treballar. I per l’altra hi ha en Ferran, el pare, un home estudiós i amant de la música, que es transforma en un ésser que respira exclusivament perquè la Marteta ho fa. Ambdós estimen la nena, ho veiem durant tota la obra, però cadascun d’una manera molt diferent, perquè, de fet, tots dos són molt diferents.

Els personatges, com veieu, són antagònics, no només en la manera d’estimar, sinó, en la manera de ser. Tenen gustos diferents, passions diferents i els mouen impulsos d’allò més diversos. Malgrat aquestes dissimiltuds, els protagonistes són versemblants. La història està explicada a dos veus, tant la Lidia com en Ferran tenen la oportunitat de narrar allò que senten, pensen i viuen. De manera que és molt senzill empatitzar amb ells, encara que de vegades no hi estem d’acord o no coincidim. La seva personalitat està ben definida, però hi ha traçes d’inseguretat i de dubte que els fa realistes, propers.

La trama principal, el motiu pel qual els personatges ens parlen, és la nena. Una nena que els canvia la vida, des que neix. Però tot i ser la trama principal, n’apareixen moltes altres, com l’amor de parella, la fidelitat, l’amor a la familia o la independència. És interessant sentir les veus d’ambdós, perspectives molt dispars d’un mateix fet, que ens fa comprendre que a la vida no existeixen certeses, sinó punts de vista.

La història és dura. No és apta per a tots els lectors. La narradora juga al misteri, a les frases dites a mitges, al suggeriment. Però també a la reflexió i a la profunditat. Tracta aspectes complicats, delicats, i furga en el dolor que provoca la rutina i la pèrdua de l’amor.

He llegit el llibre ràpid, volia saber què passava, què venia a continuació. I també, ha hagut moments en que he hagut de parar, rellegir parràgrafs sencers, reflexionar, respirar i continuar. He plorat, he sentit que la Marta era una mica meva, i que la Lidia era una mica jo, i que en Ferran era aquell conegut que aprecies, però de tant en tant li faries una bufetada perquè espavilés. I crec que, jo també, jo també t’estimo, Marta.