Títol: L’últim mono
Publicació: 2015, Club Editor
Temàtica: Realisme
Pàgines: 251
Autor: Lluís Maria Todó
Puntuació: 6 /10

Sinopsis: Diari d’un pare que passa el tercer mono del seu fill heroïnòman.

M’agraden les novel·les que parlen de temes complicats, ho assumeixo. Per aquest motiu, quan vaig veure el títol de l’últim mono, després d’assegurar-me que el llibre no parlava d’animals de la selva, vaig marxar a casa amb curiositat i ganes de conèixer l’història d’aquest pare que intenta comprendre els motius que han portat al seu fill a consumir drogues després de dos intents de desintoxicació.

La novel·la està dividida en tres parts, en què el narrador, és a dir, el pare, que és també el protagonista, ens explica els tres monos del seu fill. A mode de diari, l’home ens narra les possibles conseqüències de l’addició, es lamenta per si les seves decisions han afectat d’alguna manera a les decisions que ha près la seva decendència i ens explica, evidentement, com i quan va descobrir les recaigudes del seu fill i les seves sensacions i emocions en aquests moments tan complicats.

L’ història és complicada, i la primera part és feixuga, li costa arrencar. El personatge no té una veu molt definida i va d’aquí cap allà amb explicacions, reflexions i divagacions, que poc o res tenen a veure amb el seu fill. La seva actitut, a més, és una mica repelent, egocèntrica i, fins i tot, de tant en tant, una mica odiosa. Mica en mica, a mesura que la trama avança, veiem com aquest burgués de la zona alta de Barcelona, va adquirint humanitat, tolèrancia i la seva ment s’obre, s’obre com un cuc per transformar-se en papallona. Ras i curt, el personatge es converteix en persona, i acabes empatitzant amb ell.

El dramatisme que «hauria» de tenir, o ens sembla, que hauria de tenir aquesta trama, queda alleugerida per la presència de l’ Alicia, la ex del protagonista, mare del noi que està passant el seu tercer mono. Aporta una veu serena, tranquil·la, a totes les petites desgracies que es van acumulant a les esquenes de tots els integrants de la família. La feina del protagonista, que és traductor, juntament amb l’explicació d’atres subtrames de caire sentimental i cotidià ajuden, també, a trencar els moments de tensió que provoca el tema de l’heroïna.

La ploma de Lluís Maria Todó, l’autor, és acurada, pulcra, però sense massa artificis. És fàcil de llegir i aporta la tensió justa entre: voler llegir i descansar de climax massa alts. Per què doncs la nota final no és molt alta? Per dos motius. En primer lloc, el principi, com he dit, és una mica lent. Crec que les lectures han d’enganxar desde l’inici, en una novel·la de 200 pàgines no et pots permetre tenir al lector excèptic fins la 50. En segon lloc, es nota que Todó és traductor, per la pulcresa de l’escriptura i, també, perquè aporta molts detalls de la professió a l’obra, potser massa, i tot. A mi no se m’ha fet pesat perquè sóc una friki de les traduccions, de les adaptacions i de, com diu el personatge en bastantes ocasions, la màgia de trobar, o com a mínim cercar, la paraula exacta per tractar un tema o un altre. Però considero que un lector que no estigui gaire al cas en aquests aspectes, pot trobar algunes pàgines sense gaire interés, o les pot qualificar de palla. Caracteritzen al protagonista, però hi ha massa referències.

En definitiva, ha estat una lectura agradable, bastant realista i propera. Reflexa molt bé els pensaments contradictoris i, una mica manipulats pel pas del temps, d’un pare que no pot assumir del tot que el seu fill s’estigui fent mal. I també, escenifica la Barcelona dels anys 60-80, i la compara amb la Barcelona d’avui dia, aportant la visió, no només de la burguesia catalana, sino també, d’altres veus com les persones que vivien, i encara viuen, als marges del Raval.