L’alè del drac

Títol: L’alè del drac
Publicació: 2019, Edicions la Galera
Temàtica: realisme/ misteri
Pàgines: 235
Autora: Maite Carranza
Puntuació: 8 /10

Sinopsis: L’Antoni és un jove amb el cap ple de somnis impossibles per al futur. Un futur que espera compartir amb la Coia, la seva millor amiga d’infantesa i l’amor de la seva vida, una noia única i especial que no sembla feta per al món que li ha tocat viure. Són temps il·lucionants pels revolucionaris que esperen l’esclat de la Primera República. Però el destí, tràgic, trunca les esperances de l’Antoni amb la mort de la seva estimada.

Feia molt que no ressenyava res de literatura juvenil i em venia molt de gust parlar-ne al blog. Així que motxilla a les esquenes i amb molta paciència vaig estar revisant les estanteries de la biblioteca fins trobar L’alè del drac de Maite Carranza, una autora que vaig conèixer amb la trilogia de la guerra de les bruixes.

L’alè del drac, tot i que s’indiqui en la contraportada que és una biografía de Gaudí, no ho és. Ha hagut un assassinat, el de la Coia, l’estimada de Gaudí, i tot i que hi ha molts sospitosos, s’ha de trobar el vertader culpable. Gaudí amb l’ajuda de Vicens, un jove detectiu, portaran el cas fins descobrir la vertitat. Llavors, podeu pensar, Gaudí no té relevancia a l’història? Sí, la té, no només perquè sigui un dels investigadors del cas, sino perquè a més, és un personatge que serveix com a fil conductor de la trama principal. Com que va tenir molta relació amb la difunta, de tant en tant, ens fa de narrador, i coneixem la seva veu, la seva personalitat i les seves passions. Però qui vertaderament té un pes central, és la Coia.

La Coia és un personatge inventat i representa totes les dones treballadores que han estat reprimides i silenciades a Espanya durant anys i anys. La Coia és una bruixa perquè sap llegir, escriure i pensar. No es deixa intimidar, és valenta, decidida i no segueix les tradicions imposades, com el matrimoni per conveniència. És una lluitadora, una noia independent, viu sola i treballa. No necessita ningú, però és capaç d’ajudar a tothom. La resta de personatges, en realitat, apareixen per reforçar la seva personalitat, perquè comprenguem com era i de què estava feta aquesta noieta de setze anys. Si amb el paper de la Coia no queda clar el missatge feminista de l’autora, també ens regala algunes frases com la següent: “la masculinitat és la por d’un riure, el record d’un moment de pànic, la vergonya del ridícul, el terror a ademetre les inseguretats i a ser titllat de fràgil, de sentimental o humà”.

Com defineix, doncs, l’autora als personatges masculins? És interessant perquè crea dos grups diferenciats d’homes. Per una banda, tenim a aquells que segueixen les normes establertes, que tenen por a la sensibilitat i al respecte, en aquest grup inclou gran part del poder polític, l’esglèsia i aquells que tenen poder econòmic. Per l’altra, tenim els intel·lectuals que lluiten per combatre aquestes injusticies socials. I els treballadors, que tot i que acostumen a tenir por a la rebel·lió, fan comentaris que ens fan entendre que no comparteixen l’actitud de les classes riques.

El context social i polític juga un paper molt important a tota l’obra, malgrat que no es dediquin moltes pàgines al respecte. Gairebé a punt d’esclatar la Primera República, Reus està vivint en una tensió social on les classes treballadores demanen els seus drets i les classes poderoses fan tot el que cal per fer-los callar. La reflexió que fa, al final de la novel·la el jove Gaudí és molt interessant: els adults, tot i que lluitin per aconseguir el procès i la millora, acaben tacant amb sang la terra, són l’odi i la ràbia els culpables dels mals de la societat.

En definitiva, la novel·la és molt interessant. La trobo molt adequada pel jovent, és una bona introducció a l’época de la Primera República i ofereix l’oportunitat de reflexionar sobre el feminisme, el masclisme i les injusticies socials. Està ben narrada, és lleugera de llegir. El però que li he trobat és que la tensió argumental és molt però molt fluixeta. Des del capítol dos es pot intuir, i acertar, qui ha estat l’assassí i per què. És molt previsible, tant que gairebé quan confirmes qui ha estat, et deceps. Vaja, penses, tenia raó. Cap gir argumental, les pistes falses que afegeix són tan infantils, tan poqueta cosa, que no hi ha cap mena de dubte. Malgrat això, la recomanaria, sempre especificant dues coses: la novel·la no és una biografía de Gaudí, tot i que apareixin algunes dades de la seva vida; la novel·la no és cap thriller, l’importància de l’obra no rau en l’assassinat, l’intenció de l’autora no és crear una novel·la policíaca.


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s