Títol: Permagel
Publicació: 2018, Club Editor
Temàtica: Realisme
Pàgines: 187
Autora: Eva Baltasar
Puntuació: 3,5 /10

Sinopsis: Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d’una persona en formació.

M’han enganyat. Una mentida sempre fa mal, encara que sigui petita, encara que sembli insignificant. M’han enganyat les xarxes socials, els lectors cultes i els mitjans de comunicació. Tots es van posar d’acord en proclamar als quatre vents que Permagel era una novel·la digna, i jo, ves per on, me’ls vaig creure. Però, bé, m’han enganyat, de vegades passa això, què hi farem.

Permagel és una història narrada en primera persona per una dona amb instints suïcides. Podria callar aqui, perquè en el fons, poc més ens diu l’Eva Baltasar. Una dona suicida, i lesbiana. Lesbiana i suicida. De vegades, fins i tot, a ella li agrada destacar que se sent especialment lesbiana, i especialment suicida. Amb aquest resum, tan ben trobat, ja us podeu imaginar que aquesta novel·la no coneix què és la profunditat, i que la superficialitat és la reina de la festa. La mort i la sexualitat, que són els únics dos temes que apareixen, tenen un paper morbós, romàntic i d’una exentricitat que espanta.

Suposo que els amants de la novel·la ara estaran buscant el carrer on vist per calar foc la meva catifa d’entrada, però tinc arguments objectius per fer la crítica i els aniré desglossant poc a poc. En primer lloc, els temes que tracta l’autora sí que em semblen profunds, i sí que els trobo interessants, però la forma en què estan tractats, em sembla, no només allunyada amb la realitat, sinó, de vegades, fins i tot, de mal gust. Per posar-vos un exemple, la protagonista no sap ben bé com vol suicidar-se, però té clara una cosa, que ha de ser d’una manera elegant, i fa petits intents per preparar-ho tot: un bany amb olors i espelmes, per exemple. De veritat sap l’autora què és la pena? Sap com se sent algú que vol morir? Jo no he conegut mai ningú que volgués, però no me l’imagino buscant la forma més maca de fer-ho. Respecte la sexualitat, el mateix, necessita recalcar que és lesbiana cada pàgina, és tan important el gust sexual per una novel·la? Quina diferència real hi ha entre la sexualitat entre dues dones i un home i una dona? No és el sexe una festa? No és el sexe sinònim de plaer? D’autodescubriment? De goig?

La veu del personatge, us podeu ben bé imaginar que és igual de superficial que el tractament dels fils argumentals. I ho és, però a mitges. Té capítols interessants, on sí es nota la faceta poètica de l’autora.  Aquests capítols replets de metàfores, que de vegades, fins i tot, entorpeixen la lectura, s’intercal·len d’altres que juguen a ser realisme brut però sense cap tipus d’èxit. Explicar com et fiques els dits a la figa i et llepes el flux vaginal no és innovador, és innecesari, sobretot perquè no ve al cas, tenint en compte el motiu de l’història. Tampoc cal, per altra banda, utilitzar cert vocabulari a l’hora de definir els actes sexuals. M’encanten les obres directes, que no tenen tabús i expliquen allò que succeix sense floritures, teniu davant a una amant de Baudelaire, però això de convinar poesia amb paraules com «follar» o dir que «el cony de tan inflat que estava semblava un micropenis», doncs em sembla de no saber donar veu a un personatge perquè no és coherent.

L’agilitat de la trama és innexistent. Bàsicament perquè en el fons, no hi ha un conflicte que s’hagi de resoldre, i tots aquells que semblen que hi són, no acaben de marxar, com aquesta obsessió per matar-se. El final millora una mica, en els dos últims capítols, gràcies a la Claudia, neboda de la protagonista, i a la seva germana, sembla que el personatge aprèn a responsabilitzar-se i a ser, mínimament, feliç.

En resum, i per no allargar-me massa, no m’ha agradat gens. No el recomanaria, no trobo les qualitats que tothom otorga a l’obra, possiblement, perquè en el fons, no hi són.