Títol: Madrit
Publicació: 2019, Editorial Tigre de Papel
Temàtica: realisme /  socio-política
Pàgines: 218
Autora: Jordi Navarro Garcia
Puntuació: 6,5 /10

Sinopsis: Madrid. La crisi econòmica s’ha convertit en la normalitat. Les eleccions municipals són a prop i un nou partit d’extrema dreta ha crescut amb força. Un periodista afronta la investigació sobre l’expansió d’aquest fenomen, mentre coneix la realitat madrilenya a través dels ulls d’una parella d’amics.

Si us dic que hi ha un partit polític a Espanya d’ultradreta que no para de guanyar seguidors. Si us dic, també, que a Espanya hi ha crisi ecònomica, que cada cop hi ha menys persones treballant d’allò que els agrada per treballar d’allò que els proporciona els calers justos per pagar el lloguer i una mica de menjar. Si us dic això, ¿vosaltres dirieu que parlo d’una novel·la, o de la realitat del pais? Tant una resposta com l’altra són vàlides, perquè aquest és el context en què es desenvolupa Madrit, i malauradament, també és el context on es desenvolupa aquesta ressenya.

En aquesta història apareixen tres protagonistes. En Joan i en Robert,  barcelonins, amics de tota la vida i periodistes. I la Lucía, madrilenya, il·lustradora i parella d’en Joan. Cada capítol va adreçat a un dels tres, de manera que a mesura que avança la trama, podem fer-nos una idea global de com està el panorama social i polític a Espanya, i com es veu a la resta d’Europa. La política queda totalment polaritzada: o ets de dretes o ets d’esquerres, els grisos cada cop són més difusos per donar pas a l’extrema. A nivel social, l’atur, la desesperació, la rutina i la desil·lusió composen un panorama on l’esperança gairebé no té cabuda. És evident que l’història és un pretext per fer una radiografia del sistema actual. De fet, hi ha moments en l’obra que és massa evident. És a dir, certs parràgrafs o capítols, on la ficció queda amagada per donar pas a l’assaig pur i dur.

Malgrat això, m’agradaria posar èmfasi a la complexitat dels tres personatges principals i fer un petit esment als estereotips que vesteixen la resta de personatges. Tant en Joan, com en Robert i la Lucía tenen una personalitat marcada i versemblant. No és complicat identificar les seves actituds, ni sentir-les com a pròpies. Són personatges units per lligams d’amistat, amor o, podriem dir, quotidianitat, però també d’ideals i d’escenari. Però són suficientment diferents com per fer-nos una idea de les múltiples perspectives que existeixen davant d’un mateix fet, en aquest cas: la situació espanyola. En Robert lluitant pel seu somni de ser periodista i lluitar contra els feixistes. En Joan, tediós de la rutina i incapaç de fer res per combatre-la. I la Lucía, somiadora i positiva, decidida a esforçar-se de valent per viure de la seva passió: dibuixar. Aquests personatges tenen vida, ben al contrari que els secundaris, que són molt estereotipics: que si el senyor repentinat amb gomina que té el bar i és fatxa, que si el jove guapo ben areglat que, per descomptat, també ho és, que si la parella de gays que participen d’una associació secreta antifeixista. En aquest sentit m’ha decebut perquè allò d’encasillar la gent en un aspecte físic, em fa una mica d’angunia, i perquè, no us enganyaré, se m’ha fet repetitiu la descripció dels milers de fatxes que apareixen en la novel·la, tots, és clar, amb el mateix perfil.

La forma d’escriure de l’autor és molt periodística. Les descripcions de l’entorn, els comentaris sobre política i sobre societat, són directes i no fan gaire referència a aspectes més íntims, més acurats, més detallats. És una lectura àgil, que proporciona una visió global sobre el panorama espanyol, que ajuda a reflexionar sobre el pais que estem construint entre tots, un pais ple d’injusticies socials com el racisme, el masclisme i, per descomptat, feixista.