Títol: Finals que mereixen una història
Publicació: 2018, Editorial Rosa dels Vents
Temàtica: Realisme amb punt fantàstic
Pàgines: 206
Autor: Albert Espinosa
Puntuació: 6/10

Sinopsis: Antologia de contes realistes amb un punt de màgia i, en alguns casos, distopia.

Albert Espinosa és d’aquells autors als que he batejat com «amodi», perquè hi ha lectors que només diuen meravelles d’ell i d’altres que no tenen ni una bona paraula. En aquests casos, acostumo a fer-me la sorda i a llegir-lo, a veure en quin bàndol estic. En aquest cas he escollit Finals que mereixen una història i un cop acabat puc dir que em situo al mig dels dos, tirant una miqueta cap al grup que diu coses maques. Em sento com quan anava a veure el futbol al camp amb el meu germà, que a mi ni fu ni fa, però cada cop que marcava un gol el Madrid feia un: sí!

Finals que mereixen una història és una antologia de contes que en un primer moment no semblen interrelacionats però a mesura que avança l’història te n’adones que sí. En primer lloc, els contes van de dos en dos. És a dir, els personatges apareixen en dues històries, en una amb més protagonisme i en l’altra amb menys. En tot cas, aquesta relació és molt suau, hi ha contes en què la relació de personatges és tan suau, que els has de deixar per força sense parella. En segon lloc, veiem una cohesió temàtica. Tots els contes tenen trames diferents, però és cert que en totes elles trobem un realisme amb tocs màgics que alleugeren el dramatisme del tema.

En la majoria de contes el personatge principal narra l’història en primera persona. Són personatges molt variats, des d’un maníqui, fins a un avi o a una nena.  Les veus tenen personalitat, però cal dir, que no en tots els casos són gaire versemblants. Per exemple, se m’acudeix una nena de set anys que va en cadira de rodes. Aquesta nena fa unes reflexions i mostra una maduresa més pròpies d’una dona de quaranta que d’una nena de set.

Les trames són també bastant variades, en totes, com he dit apareix un punt màgic, però el fil conductor va per vies molt diverses. L’autor ens parla de la mort, de l’amor, de la responsabilitat, de la por a envellir. Hi ha un tema molt recurrent i és el de l’enfermetat. A moltes històries trobem un personatge amb alguna malaltia, o amb alguna «deficiència». És important tenir en compte que l’Albert Espinosa va passar una època molt dura a la seva juventut amb càncer, i que aquesta enfermetat el va impactar molt i inspirar per escriure les seves obres, o sigui que és natural que apareguin personatges danyats, però també amb molta força i valentia per sortir endavant.

L’estil narratiu de l’autor m’ha cridat molt l’atenció. Molts lectors m’han comentat que Espinosa els sembla molt cursi, molt romàntic, molt pesat; lectors que, evidentment, formaven part del grup que el detesta. Doncs bé, a mí no m’ha semblat gaire cursi, ni tampoc, molt romàntic. De fet, considero que les seves històries són una mica superficials pel que fa a la descripció dels fets. És a dir, les trames sí que són bastant sentimentals, les condicions dels personatges tenen molt a veure, però la manera de narrar-les és distanciada, tímida, d’esboç.

En general m’ha agradat la lectura, m’he entretingut llengint-la, està ben filada, té contes interessants. M’ha faltat més profunditat en la redacció, més intimitat en les paraules, i més detall.