Títol: Poètiques del cos 
Publicació: 2006, Editorial Eixarms
Temàtica: Poesia
Pàgines: 37
Autora: Mireia Calafell
Puntuació: 9 /10

La poesia de la Mireia Calafell m’ha caigut dins com l’aigua fresca a l’estiu. M’ha fet entrar en mi mateixa, per una hora, i reflexionar sobre el meu cos, però també sobre l’espai que ocupo com a dona dins d’una societat que encara és marcadament masclista. Com veig el meu aspecte? Com el veuen els meus veïns? Les meves veïnes? Què és cos, què és pell, què s’amaga darrera de tot aquest embalatge?

L’obra està composta per dues parts. A la primera part, rep molt de protagonisme la critica social, la reivindicació. Els versos es converteixen en bales que golpegen el sistema, els estereotips de gènere, l’estàndard femeni, l’explotació laboral. Evoca la necessitat de trencar amb tot allò que ens ofega, que ens fa indefensos, infeliços.

La segona part és més intimista, tracta temes més individualistes, que afecten directament al jo, com l’anyorança o el record. Tot i així, no deixa de banda la seva personalitat reivindicativa, fent especial èmfasi als sentiments relacionats amb l’explotació laboral o la rutina esclavista, com el cansament o la tristesa.  A nivell de temàtica, com heu pogut comprovar, està al dia, és d’actualitat.

Respecte l’estructura, cal destacar la musicalitat dels versos, juntament amb l’imatgeneria que utilitza per descriure les diferents realitats. Cada estrofa és una escena perfectement visible, propera. I darrera de cadascuna es troba una metàfora clara, que convida, a qualsevol tipus de lector, a reflexionar.

La metàfora que més es repeteix i que és alhora la que dóna nom a l’antologia és la del cos. El cos com la part més carnal del jo, la part més física, aquella que podem contemplar al mirall. Però també, l’altra cara, la del cos vestit per les imatges que la societat té de nosaltres. Una forma de fer-nos entendre que una cosa tan íntima com el nostre cos, està construit, en part, per la influencia de la resta. Acabaré, tot i que no acostumo a fer-ho, amb uns versos que, crec, exemplifica molt bé la poètica de l’autora:

«si pretens representar el no representat; 
la lluita dels artistes per no ser devorats,
la tenaç voluntat de no deixar morir
els artefactes culturals i el seu alè de llibertat,
l’esforç continuat d’uns altres ulls possibles
miops dins l’espectacle d’aquesta societat».