Títol: Una família normal
Publicació: 2016, Edicions Bromera
Temàtica: Teatre / drama
Pàgines: 86
Autora: Marta Buchaca
Puntuació: 10/10

Abans estimava llegir obres teatrals. Dic abans, no perquè ara no m’agradi llegir-ne, sino perquè, simplement, no en llegeixo. Puc culpar al mercat editorial, per no publicar gaires obres teatrals i no estaria fent res injust. Però m’estimo més culpar-me a mi, per no rebuscar per les llibreries petites, grans, antigues o noves, el diamant que és el teatre. Un dia abans que ens confinessin, però, sí que ho vaig fer. Hauré d’estar molta estona a casa, vaig pensar, és el moment perfecte per llegir gèneres diferents, de reprendre antics costums. Vaig anar a la biblioteca i d’obres teatrals n’hi havia poques, i les que hi havia eren clàssiques. No tinc res en contra dels clàssics, però volia una obra actual, d’una autor nacional, preferiblement. I bé, la vaig trobar, una única obra teatral contemporania i d’autora catalana: Una família normal de Marta Buchaca. No vaig llegir ni la sinopsis. I quina sorpresa m’he portat!

Una família normal és una obra que parla de la culpa i del rancor. Només tenen veu quatre personatges. La Joana i en Toni, que són germans; el seu pare i en Marc, que és la parella de la Joana. Després hi ha la mare i la Laura, la parella d’en Toni, que tot i no tenir veu, sí que tenen protagonisme en la trama. De fet, són el motor que empeny a actuar a la resta de personatges, les que provoquen els dos conflictes principals.

L’història té diversos salts temporals. La Joana i en Toni rememoren el seu passat, i el present és mou en periodes de tres anys, aproximadament. De manera que tenim una visió molt completa de la família. Se’ns fa més fàcil entrendre les seves actituts, i dóna versemblança a les trames, permet que quedin oxigenades, que s’entengui el procès de maduració dels personatges.

La forma d’escriure de la Marta Buchaca és impressionant. És una manera poc científica de descriure la prosa d’algú, però és la paraula perfecta per fer-ho, en aquest cas. És increïble com la dramaturga, a través dels diàlegs, és capaç de definir amb tanta precisió la personalitat dels personatges. Les seves veus són clares, són distintives i, a més, són canviants. Els personatges maduren a mesura que l’història avança, creixen, però ho fan a una velocitat realista, calmada. Els monòlegs, especialment els del pare, són punyents, directes, dolorosos. Podrien llegir-se sols com si fossin un conte o un poema, i no perdrien cap interès.

En definitiva, us recomano aquesta obra perquè considero que té moltíssima qualitat literaria. Valoro especialment el tractament dels personatges i la precisió dels diàlegs, la cura en què s’han escollit les paraules. M’ha retornat l’amor que sentia per llegir obres teatrals, estic segura que en llegiré moltes més aquest any, i el vinent, i l’altre. Ara, això, sí, m’hauré de queixar a les editorials, perquè amb el catàleg tan reduït que hi ha, si m’hi poso en un parell d’anys m’he cruspit tot el teatre publicat des del 2000 en endavant.