Títol: L’efecte Frankestein
Publicació: 2019, Editorial Edebé
Temàtica: Fantasia
Pàgines: 329
Autora: Elia Barceló
Puntuació: 0 /10

Sinopsis: Tot comença quan el jove Max es desperta en una casa en ruïnes; al cos hi té unes cicatrius enormes que deixen clar que un cirurgia l’ha atès, però ell no en recorda res. La Nora estudia Medicina a la ciutat alemanya d’Ingoldt i aquella mateixa nit de carnestoltes coneix en Max quan tots dos salven una nena de morir ofegada al Danubi. L’atracció és immediata. El problema és que pertanyen a èpoques diferents.

La novel·la comença amb un pretext interessant: la Nora, una noia del S. XXI, queda atrapada en el S. XVIII per travessar l’armari d’una casa abandonada. Com és que es fica a un armari? Doncs bé, perquè s’ha enamorat d’un noi que ha conegut la nit anterior i vol saber una mica d’ell. Quan el xicot desapareix darrere de la porta de l’armari, ella el segueix i canvia de segle. Fins aquí, tot bé. De mica en mica, la trama es va complicant, fins que les subtrames s’enrotllen unes amb les altres i maregen al lector. A mode resum diré que: per una banda el noi que inicia el conflicte és mort i s’ha de saber qui l’ha intentat matar, i qui l’ha ajudat perquè pugui continuar viu malgrat l’intent; per altra banda tenim el conflicte de la Nora, que clar, és del S.XXI i està sola, i a més, en un context social molt diferent del seu. Cansada d’estar-se allà, intenta sortir, però no pot, el portal s’ha espatllat. Com aconseguirà la Nora arribar un altre cop a casa?

Les dues trames principals, que són que les he esmentat breument, es barregen amb altres subtrames que, certament, podríem esborrar-se de la novel·la i no farien cap mal: que si un home fet de trossos apareix per allà i cal ajudar-lo, que si una noia embarassada que tothom rebutja, etc. Moltes trames, molts conflictes, que es resolen amb una facilitat inversemblant. Cada cop que apareix un problema, algú troba la manera de fer-li front amb una senzillesa que fa riure i tot. Per contra, una de les trames principals: el misteri del portal s’enllesteix sense explicacions. Mai sabrem com s’ha produït la connexió entre els dos mons (el passat i el present) i perquè en un moment determinat es tanca i de sobte, es torna a obrir.

L’actitud dels personatges també fa aixecar la cella: la Nora s’adona que està atrapada en un altre segle i tan tranquil·la s’adapta. Com si res, com si fos molt natural aparèixer en un altre segle i no veure mai més la teva família ni els teus amics.

A més, són personatges bastant plans, estan molt esbossats. La importància no està en la psicologia dels personatges sinó en les accions, de manera que els personatges són únicament titelles que duen a terme aquestes accions. L’únic personatge amb una mica més de substància és la Nora, que dóna visibilitat a una sèrie de pensaments que l’autora considera moralment correctes. En aquest sentit, he de dir que la novel·la té el seu punt, perquè tracta alguns temes com: el maltractament, el feminisme, l’homosexualitat, la dualitat de l’esperit… El problema és el que comentava al principi: hi ha tantes trames, que tots els conflictes tenen una importància molt petita, s’enumeren, no s’aprofundeix en cap. A més, com he avançat, l’autora sembla que estigui educant els lectors, dedicant paràgrafs sencers a explicar allò que està bé i allò que no ho està. el públic jove no és imbècil, si us plau, no els hi diguem què ha de pensar, sentir i fer…

No vull fer més spoilers, i si continuo la ressenya, en faré més. Per tant, a mode resum: la novel·la podria estar bé. El pretext és interessant, molts dels temes que apareixen ho són, però hi ha tant de poti poti que queda una obra enganxosa, inversemblant i molt superficial.