Títol: Un cop morta
Publicació: 2016, Editorial la Magrana
Temàtica: Suspens
Pàgines: 208
Autora: Laura Tejada
Puntuació: 6 /10

Sinopsis: «Voler matar la mare no va ser una idea brillant. I més quan la mare en qüestió és la Dolors Planas, la meva. Ara, si miro enrere, queda clar que no hi havia més opcions.»  Tot hauria pogut ser molt diferent. La Dolors hauria pogut ser una mare com totes, que estima la filla; i la Clara, una filla com totes, que estima la mare. Però només així. I quan la filla s’ha de fer càrrec de la mare, gran i malalta, entra en una espiral diabòlica.

Estava buscant un thriller entre els ebooks de la biblioteca i em vaig topar amb la sinopsi d’aquest: una filla vol matar la mare. Cara’m, quin bon pretext, vaig pensar. 

Un cop morta és una novel·la amb un inici confús però cridaner. Una dona, la Clara, ens explica una caiguda mortal, ens parla de terra, i d’un forcejament. La seva mare ha mort, o l’ha matat, no queda clar. La trama es desvia a la pàgina següent, de sobte la Clara és una nena plena d’energia i de pors. A partir d’aquest moment, la narració serà un conjunt de flashbacks del passat al present de la protagonista. Des del principi fins, més o menys, la meitat del llibre, hi ha molta tensió argumental. Com a lectors desitgem desvelar el misteri inicial: qui ha mort i per què. Esbrinem que les vertaderes protagonistes són la mare i la filla i que la resta de família serveix com a marc contextual, són personatges que emfatitzen els trets de les dues i que desencadenen els conflictes secundaris, aquells que donen suport a la trama principal. Quan ens trobem a la meitat, la tensió s’alleugera, i a mesura que avancem cada cop hi ha menys interès, fins a arribar al final.

Pel que fa als personatges, cal esmentar la complexitat de la Clara. Una dona que arrossega tot el pes familiar i un sentiment de culpabilitat que no la deixa avançar. En part per la seva mare, que és molt possessiva i la manipula com vol. En part pel seu germà, que es desentén del nucli familiar tan bon punt té l’oportunitat. I en part, per ella mateixa, que és incapaç de valorar-se i va donant tombs per la vida sense saber exactament què espera d’ella. La resta de personatges estan esbossats i és una llàstima perquè n’hi ha de molt interessants, com el pare, amb un passat ocult o la mare que té problemes psicològics.

En general, no és una novel·la dolenta. És entretinguda i lleugera de llegir, tot i que els temes que es tracten no siguin fàcils. L’autora va per feina, una acció desencadena una altra i no es para en descripcions sobre els ambients o els espais. El problema, a parer meu, és que peca de superficialitat i els ritmes estan mal portats. Els pares de la protagonista tenen una història que es podria haver desenvolupat més. De fet, és la relació entre ells dos la causa de les morts que ocorren, i se li dóna molt poc pes. Respecte a els ritmes, com comentava al principi de la ressenya, l’inici és temptador, i les primeres pàgines estan plenes de misteri, de neguit. Però a mesura que avança la història la tensió s’alleugera, fins a arribar al final, que és abrupte i molt previsible. Una llàstima.