Títol: La casa cantonera
Publicació: Febrer 2011, Edicions 1984.
Temàtica: Costumista, Drama.
Pàgines: 139 pàgines
Autora: Sílvia Alcàntara
Puntuació: 10/10

Sinopsis: Dues germanes es retroben per repartir-se les poques coses que en morir els ha deixat la seva mare. L’empremta de la mare ressorgeix i il.lumina dolorosament els racons foscos de les seves vides.

La infelicitat d’una filla és, potser, l’alegria secreta de la mare? Va ser la frase que em va fer escollir aquesta novel.la com a lectura. La empemta que vaig necessitar per endinsar-me en les meravelloses paraules de la Sílvia Alcàntara, plasmades en 139 pàgines, que reben el títol de La casa cantonera.

Aquesta novel.la curta, és molt més que una història familiar, és el reflex d’un sentiment perillós: la gelosia. I està explicada amb molt més que oracions, frases i paraules; amb sentiment, precisió i un conjunt de metàfores que s’escauen perfectament al ritme de la narració.

Tot comença amb la mort de la Vicenta, la mare de la família, coneguda al poble com la boja dels gossos. En té tres, i va amb ells a totes bandes. La mort sobtada de la dona, provoca el retrobament de les dues germanes, que mai havien tingut una bona relació i fa temps que no es parlen. Amb l’objetiu de recollir les pertinences de la casa i deixar-la buida pels pròxims inquilins, tornen a la seva llar d’infancia i recorden el passat, tot fent-se preguntes sobre qüestions que no es van resoldre temps ençà.

L’història es fa de manera coral, múltiples veus, barrejades i en sintonia, canten les accions. Un caos endreçat entre el passat i el present, entre els records i les accions, un conjunt de pretextos per mostrar-nos que allò que sembla no sempre és la realitat. La boja del poble potser no és tan boja; la nena mimada potser no és tan estimada; i aquella que sembla tan bona minyona potser tendeix a cometre errors que arrossegarà per sempre més.

El sentiment motor que empemta tota la narració és la gelosia. És la causant que les germanes no es parlin, que el Ramon i el Gregori morin, que la mare és torni boja i que la Irene tingui remordiments i una pena que no marxa. Els secrets, la por a verbalitzar els sentiments que fereixen, és el segon motiu de la desgràcia familiar.

Tot és inesperat, res del principi, sembla allò que al final serà. De manera que, com a lector, et sents atret per la caseta cantonera i per tot allò que hi passa dins. És una lectura crua, però hàbil; tot i que fa brollar sentiments, està descrita amb un vocabulari i una naturalitat que la fa accessible.

Per al lector més detallista, aquell que estima les picades d’ullet i les metàfores amagades, hi ha sorpreses, des que comences fins que acabes de llegir. La narració comença amb la mort de la mare a causa d’una relliscada d’excrement d’un dels gossos als que cuidava. Però la mare ja havia mort interiorment per un conflicte que havia tingut amb un ser estimar que també cuidava, la seva filla Irene.

La casa cantonera també està decorada amb metàfores. No només pel seu aspecte físic: ennegrit, fosc i brut, igual que l’interior de tots els membres de la familia. Sinó també per la figuera i els seus fruits, de color vermellós i dolços que collia en Gregori als bons temps per la mare (perquè fes confitura) i per la filla (perquè se’ls mengés tota sola). La confitura és el símbol de la dolçor, de la vida, de la fantasia sexual, del plaer, però també representa el final, l’agredolç de la perdua del Gregori i la ruptura definitiva entre mare i filla.

El pare, reconegut perquè va sempre amb una pipa, la Irene el recorda envoltat de fum. Borrós, difuminat, en un segon pla. Un home condemnat a no tenir familia, a no ser estimat com cal. Primer a l’orfanat, i desprès, rebutjat per la Vicenta i per la propia Irene. Perquè malgrat que intenta «pescar» la seva filla, al final, se li escapa. I és la perdúa absoluta d’interés per les dues dones allò que provoca la mort d’en Ramon. Una mort, per fi, lliure de fums, per primer cop es deixa la pipa sobre una pedra.

La Marina, una noia estimada, o això sembla. Incapaç de veure la realitat, perquè no vol. Envoltada de mentires que li semblen acceptables i més plaents. Gairebé veu la llum, però s’estima més marxar al seu amagatall d’enganys.

La Roseta és la mare de cor, aquella que cuida i vetlla per tota la familia desde la casa del costat. I qui serveix de punt d’inflexió de totes les desgràcies.

I per últim, la Irene, la protagonista de l’història i la més complexa de totes. Gelosa de la seva germana, de la seva mare i del Gregori. Feta malbé per les males decisions de la Vicenta, segueix els seus passos i acaba trencant-se per dins. El conflicte és ella mateixa, la seva incapacitat per acceptar el passat i per tirar endevant. Té una crosta a l’ull que no li deixa plorar, però al final de la novel.la ho aconsegueix, és la veritat qui la fa deslliurar-se del pes que porta a les esquenes fa anys. I el cel, que sembla haver sentit tot allò que parlava amb la Roseta, li fa companyia. Una pluja purificadora i catàrtica que marcarà el final de la narració.

No puc dir res dolent i això m’espanta i em fa feliç a parts iguals. He trobat a la Mercè Rodoreda contemporania. A una escriptora directa, concreta, multilineal, crua, versemblant i amb un bagatge literari i metafòric que fa tremolar. Molt molt recomanable.