Títol: La casa de la torre
Publicació: Octubre 2010, Editorial la Galera
Temàtica: Terror
Pàgines: 160
Autora: Isabel del Rio
Il·lustrador: Oriol Malet
Edat recomanada: A partir de 10 anys (aprox).
Puntuació: 4,5 /10

Sinopsis: La Marina ha crescut contemplant des del seu terrat la torre d’una casa que mai no ha pogut trobar des del carrer. Mai no ha vist ningú, allà, ni ha sentit les veus dels inquilins… fins que un dia de fort vent cau al pati. Quan recupera el coneixement, descobreix que la casa de la torre és la porta d’entrada a un món extrany del qual no pot fugir… Amb la nit, el més terrible encara ha d’arribar…

No m’agrada llegir les novel·les tenint en compte l’edat a qui van adreçades. Detesto sentir a companys dir coses com: «Aquesta obra està bé per ser juvenil» o «trobo la trama molt ben lligada per ser infantil». Què volen dir? Que les novel·les han de ser més dolentes si el públic és més petit? Em sap greu però una trama o és bona o no ho és. És pot adaptar el vocabulari, la densitat, els aspectes més gramaticals, però la qualitat d’un autor no entén d’edats. Crec que La casa de la torre, per molts deu ser «molt bona per ser infantil». És una llàstima que jo no estigui a favor de fer aquestes afirmacions tan buides de contingut.

La novel·la comença amb una premissa interessant. La Marina, una universitaria,  està a sobre d’un terrat estenent la roba. Habitualment, quan és allà dalt, li agrada contemplar una casa que mai ha pogut trobar des del carrer, és preciosa, igual que el seu jardí. Aquell dia, a causa del vent, cau del terrat. Quan es desperta es troba en una ciutat diferent, una ciutat on pot veure la casa dels seus somnis molt aprop, però on no pot veure ni el terrat d’on ha caigut, ni els edificis del seu barri, ni els seus veïns.

La ciutat, aparentment perfecta, és en realitat un espai perillós ple de caníbals, que per la nit es transforma en la ciutat de les tenebres, i milers d’ombres surten a alimentar-se de tots aquells que no tenen una llum a prop. L’únic element que té aquella ciutat en comú amb la seva és la torre. Des del cim, de la mateixa manera que ella podia veure aquella preciosa casa, ara, pot veure la seva antiga ciutat.

El pretext, com he dit, em sembla interessant, i em va mantenir entretinguda fins ben entrat la meitat del relat. La prosa és fluïda, molt descriptiva, per tant, fàcil i àgil de llegir, agradable. I com que hi ha molta acció passa molt de pressa. Problema, a mesura que vas llegint t’adones que el món fantàstic que l’autora ha creat no està ben definit. No explica les normes que el regeixen, si existeixen o no n’hi ha cap. Tampoc no justifica en cap moment l’aparició de les ombres, ni dels caníbals, ni de la solitud de la ciutat, així com la existencia de personatges secundaris que van ajudant a la protagonista a sobreviure. Res. Ella crea un món fantàstic, sense especificar en cap moment si es un món apocalíptic, si són els llimbs o si és un somni. Descriu com si es tractés d’una imatge, sense tenir en compte el per què, ni el com, ni el què. Perquè la protagonista volta per aquest món, quan s’adorm sembla que està en un altre espai: que si el tren, que si ara a casa d’una vella boja, o no és boja? La única que s’ha tornat una mica boja, em sembla, sóc jo.

El final, fluixet. Bàsicament perquè el deixa tan obert, tan injustificat, que sembla que més que un llibre t’has llegit el malson d’una escriptora amb poques ganes de menjar-se el cap com per fer un relat amb presentació, nus i desenllaç. S’ha quedat en el pas u, la presentació, la resta, ja t’ho faràs lector.

És entretingut, fins a cert punt. El món inventat, estaria bé, si no fos únicament un esborrany. Té escenenes escalofriants, d’altres que, sincerament sobren, de debó en un món de fantasmes cal que la protagonista es vagi al llit amb un personatge? Massa pel·lícules americanes hem vist. Allò de deixar totes les trames obertes, i el final sense tancar, lleig.

El recomanaria per joves que no els agrada massa llegir però troben cert gust al terror, perquè hi ha certs moment que a més de ser molt visuals, estan ben trobats. A més, té un altre punt positiu, poden inventar-se el desenllaç, i el nus, el nus també. Si algú ho fa, si us plau, que m’ho passi.