Títol: Una família fora de sèrie
Publicació: 2010, Editorial Columna
Temàtica: Humor
Pàgines: 175
Autora: Sílvia Soler
Puntuación: 6,5 /10

Sinopsis:  L’Oriol i la Maria ja no són joves i tenen un passat, i uns fills, i unes exparelles i unes famílies que tenen les seves peculiaritats. I malgrat tot, estan disposats a crear una família. Serà una família XXL, diferent i extraordinària, una famíla fora de sèrie.

De vegades, quan hem de qualificar un llibre patim el síndrome del cuñao. El síndrome del cuñao consisteix a creure que el nostre nivell de coneixement sobre qualsevol tema, en aquest cas, literatura, és molt superior a la resta de l’humanitat. Com que partim d’aquesta creença, els llibres que fan olor a trama complexa, estan escrits amb tinta d’autor consagrat o ha guanyat X premi, són infinitaments més recomanables, que un que, parteix de bases molt simples, està escrit amb bolígraf bic i no ha guanyat cap premi, potser, perquè ni tan sols s’ha presentat a cap concurs.

Jo no pateixo aquest síndrome, gràcies a Déu, al menys pel que fa a la literatura, per tant, us he de dir que: aquest llibre no és una gran obra de la literatura espanyola, ni catalana, i, segurament, no passa a l’història com un Hamlet; però m’ho he passat molt bé llegint-lo, he somrigut en moltes ocasions i el recomanaria sense pensar-m’ho dos cops.

De què va? Doncs bé, parteix d’una premisa molt simple: uno más uno son siete, ¿quien me lo iba a decir? Us sona? Sí, s’assembla una mica a los Serrano, a aquella sèrie que feien fa uns anys a telecinco, amb aquest punt humorístic que proporciona el fet de tenir una familia poc convencional i molt grossa. La Maria i l’Oriol són els dos protagonistes de l’història. Quan es coneixen ella ja té dos exs i tres fills, ell una ex i dos fills. A més, pertanyen a families molt diferents, ella xarnega, de classe mitjana-baixa; ell català, de classe alta. Si això ja sembla una mica enrevessat, no us podeu imaginar com es complica la cosa quan apareix el testament d’una tieta de la Maria i les condicions per poder accedir a ell.

Els personatges són molt estereotipats, plans, fins i tot. Tenen unes característiques físiques molt concretes: la okupa, la pija, la gòtica, l’independentista, l’andalusa, etc. I no evolucionen durant la trama, juguen el mateix paper des del principi fins al final. La trama tampoc no es que sigui molt elaborada o complexa. Però està explicat de tal manera que es fa entretingut.

Com està explicat, potser us pregunteu. Tant la Maria com l’Oriol van explicant en primera persona els succesos, primer un després l’altra, donant una doble perspectiva de la mateixa situació. No repeteixen escenes sino que van entrellaçant les veus. Estan ben trobades, dins l’arquetip, però ben trobades. Els castellanismes de la Maria, amb les frases fetes que, he sentit dir a la meva àvia tantes i tantes vegades, i que, de tant en tant, m’he sentit dir a mí. Juntament amb la naturalitat en què explica els successos l’Oriol, fan de la lectura quelcom agradable i lleuger.

Vaja, que m’ha agradat, no li donem més voltes.