Títol: Un circ al pati de casa
Idioma: Català
Autor: Damià Bardera
Editorial: Grup 62
Publicació: Gener 2019
Format de publicació: Rústica
Temps estimat de lectura: 4h, 144 pàgines
Génere: Relats
Puntuació: 7/10
Sinopsi: Recull de relats grotescs, amb tocs d’humor obscur, amputacions, en un entorn majoritàriament rural.
El millor: L’humor fosc, obscur, que es deixa veure en alguns contes.
El pijor: El cansament que pot provocar l’abús de les amputacions.

Una de les bondats que pot aportar passejar per la biblioteca i deixar que la mà, o l’ull, es posen damunt d’un llibre quasi a l’atzar és el fet mateix del descobriment d’un nou autor. Aquest és un dels meus principals mètodes per a triar els llibres que ressenye. La casualitat em guia, i fa unes setmanes em va dur directe al llibre Un circ al pati de casa, de Damià Bardera. El vaig fullejar, vaig llegir les cites de la contraportada, la sinopsi, i decidit el vaig agarrar: el llegiria, em digué. I sí, ho vaig fer i vaig descobrir que, pot ser, estic llegint massa contes últimament, comencen a fer-se’m pesats i la meua opinió comença a diferir molt de la dels crítics que van comentar aquest llibre. Sobrevalorat? És possible. Respecte al llibre: 144 pàgines, 40 relats. Curts, la majoria de poc més d’una pàgina. Amputacions i entorns rurals. Pocs he gaudit. Dels primers, quan fa el seu desplegament de munyons, mans, dits i ungles; el que més he trobat ha sigut tedi, repeticions, fastig. Després, quan han entrat en joc els relats basats en personatges més o menys complexos, bé, guanya. Els contes estan ben escrits, l’escriptura és correcta, eficaç. La sensació de no poder ser-hi més de mitja hora seguida aquest llibre també va ser molt eficaç. Llegia un, dos, tres, i havia de parar. Em deia: ànim, Vicent, només un altre, que són 40 textos que es llegeixen en una estoneta. De vegades em sortia i podia continuar. En canvi, acabava saturat ràpidament.
Per sort, entre tanta mutilació hi ha contes on Bardera es dedica a escorcollar els personatges. Destacaria textos com Xaman, La mortalla, La princesa o Una copa d’anís. Aquí podem veure un treball molt més interessant, lluny de la mutilació per la mutilació, amb relats més llargs on l’autor s’endinsa en personatges perdedors, marginals i vençuts per la vida, amb càrregues que no poden suportar. Alguns textos més carregats d’humor negre, com el citat La princesa, on una activitat escolar uneix la diferència de classes amb els estaments medievals. Altres, més foscos, ens presenten borratxos, ionquis, o tristos fracassats. Més enllà d’aquests ens trobem amb els contes grotescos, com el conte que inaugura la col·lecció, El cavallitu. És a dir, d’esguerrats i perdedors va la cosa. Recomanable? Depèn del lector. Si us agraden aquests tipus de textos, sense cap dubte és un llibre més que interessant. Al ser relats sempre hi pot aparèixer un conte que puga agradar més o menys però, això sí, ha de ser amb una lectura pausada, per a que no es faça bola. Si no, millor deixar-ho per a un altre moment, a no ser que es vulga temptar la sort.