Pluja d’estels

Títol: Pluja d’estels 
Publicació: 2020, Grup62
Temàtica: Drama
Pàgines: 288
Autora: Laia Aguilar
Puntuació: 10/10

Sinopsi: Un grup d’amics es reuneixen cinc anys després d’un tràgic accident en una casa al Cap de Creus, un lloc idíl·lic de cara al mar, amb l’excusa de contemplar una pluja d’estels. Durant la trobada, es diverteixen i comparteixen confidències, però també afloren gelosies, una antiga història d’amor i el sentiment constant que els produeix un fet del passat encara sense resoldre.

Els llocs comuns o tòpics són un conjunt de recursos estilístics que utilitzen els autors des fa anys i que formen d’alguna manera l’estructura del pensament. Segur que si us dic: paradís perdut, vida bucòlica, deus ex machina, us ve al cap una o dues novel·les on aquests recursos apareixen, i bé, de vegades és agradable trobar aquests temes que ens preocupen, d’altres s’ens fa feixuc, perquè ja els tenim més que llegits. En aquest cas, la Laia Aguilar utilitza un lloc comú: un sopar per recordar un passat que encara no s’ha tancat del tot. Milers de llibres fan ús d’aquest pretext per desenvolupar una trama més complexa, però amb el mestratge d’aquesta autora, em temo que no. 

En Max, la Mia, en Jon i el Nis decideixen passar un cap de setmana junts després de no veure’s en cinc anys. El pretext per a fer-ho és l’Olívia, la nova xicota d’en Nis. L’història es desenvolupa en diferents temps: el present (el retrobament dels amics) i el passat (amb continus flashbacks que expliquen quin tipus de relació hi havia entre ells i el motiu de la separació). A mesura que avança la novel·la ens adonem que el conflicte real no està present. És a dir, que el problema és allò que manca, més que no pas allò que tenen: la Paula. Ella és el motor de la trama, la que uneix els amics i els separa, la que els fa dubtar, la que els fa patir amb la seva no presència. Quan la Paula marxa, tots queden en una especie de llimbs del qual no saben com sortir-se’n. Atascats, incapaços d’assumir una sèrie de conflictes personals, que els entristeixen i els fan profundament desgraciats. La vellesa, la por al futur, els somnis perduts, l’il·lusió colpejada per la maleïda realitat, l’amor consumit, aquell que per més que hagi marxat queda al cor per sempre, la mort.

Les trames estan molt ben lligades, les històries dels sis personatges s’uneixen creant un món coherent, realista. Per aconseguir aquest efecte de versemblança cal parar esment a la forma d’escriure de la Laia. No s’allarga en les descripcions, és breu, concreta. Les paraules que utilitza són les justes i també les importants. En una sola línia podem comprendre la personalitat dels personatges, en un parell som capaços de veure la casa de Portlligat on s’allotgen els amics, i amb tres línies més podem tocar la sorra i olorar la sal del mar. Empatitzar amb els sis personatges és fàcil, massa i tot. Aconsegueix que el lector formi part de la trama, sigui un més.

No tinc res negatiu a dir d’aquesta novel·la, m’he l’he llegida en dues tardes, l’he gaudit sencera. Us la recomano, o us la mano, no ho sé, l’heu de llegir.


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s