Les filles de Tara

Títol: Les filles de Tara
Publicació: 2018, Editorial FanBooks
Temàtica: Ciència ficció
Pàgines: 302
Autora: Laura Gallego
Puntuació: 9 /10

Sinopsi: En un món futur en què la tecnologia i la natura són enemigues irreconciliables i on s’ha desencadenat una guerra entre la ciència i la màgia, el paper de cinc dones és clau. Només elles, pertanyents a realitats molt diferents, poden acabar amb aquesta guerra.

No he llegit molts llibres de ciència ficció, no és un gènere que, per norma general, m’atregui. Però cada cop que llegeixo una novel·la de la Laura Gallego em venen ganes d’endinsar-me una mica més, en aquest gènere literari. Alguna cosa deu fer bé aquesta autora perquè jo vulgui aprendre més sobre les possibilitats que hi ha en els universos utòpics.

Les filles de Tara és una novel·la juvenil que es desenvolupa en un món futur on la natura i la tecnologia estan en guerra. La civilització està dividida en dumes (ciutats dominades per la biotecnologia i la ciència), el Mannawinard (el bosc salvatge) i els Ermots (espais que serveixen com a separació d’ambdós espais principals). A les dumes hi conviuen humans, millorats per la tecnologia gràcies a implantacions, i els robots. El sistema que impera és el capitalista, les normes socials estan molt clares, igual que els objectius vitals: arribar més alt, més lluny. Al bosc salvatge, hi viuen els salvatges, per una banda, que són tribus que lluiten per conservar la natura, i viuen en harmonia amb ella. I en un indret, lluny del bosc i de les dumes, d’alt de les muntanyes, hi viuen les Filles de Tara, una congregació de germanes que defensen la natura, i l’alaben.

El problema s’inicia quan a la Kim, una mercenària del Cercle Exterior, que es la zona conflictiva de les dumes, li demanen una missió: ha de robar un biobot a una de les empreses més importants de les dumes. Sembla una tasca fàcil però no ho serà, perquè el biobot que ha de robar és diferent a la resta. La Kim haurà d’escapar, per evitar que li prenguin el biobot, i per salvar-se a ella mateixa. En la fugida, la Kim es trobarà amb la Keyko, una de les filles de Tara, que també té una missió: portar fins a Mannawinard un missatge. Per instint de convivència es mantindran unides durant, gairebé, tot el camí. El camí és complica, viuen aventures, coneixen altres dones, que les ajudaran a aconseguir els seus objectius.

El tema no és gaire innovador, és cert. Hi ha més obres que utilitzen com a pretext el conflicte que hi ha entre la tecnologia i la natura, especialment, perquè és una problemàtica vigent. Però la manera com es tracta crec que és molt encertada. Perquè a més d’aquest conflicte que dona lloc a reflexions bastant recorrents que, per altra banda, no estan mai de més,  la Laura Gallego aprofita per tractar altres temes, com la confiança en un mateix, la perseverància, l’amistat i l’amor.

La novel·la enganxa, des del principi. L’història no està explicada des d’una única perspectiva. És a dir, l’autora ens narra el camí de la Kim, però també el de la Keyko, els esdeveniments que van ocorrent a les dumes, i la trajectòria que van prenent la resta de personatges secundaris. De manera que, no paren de passar coses, una acció darrera una altra. I no es fa pesat, perquè en tot moment és manté la tensió argumental. No decau, no hi ha capítols amb més i amb menys intensitat.

Respecte l’elecció i descripció dels personatges, cal destacar l’intenció feminista de l’autora. Totes les protagonistes son dones, que tenen personalitats molt diverses i que tenen un origen diferent. La Kim, per exemple, és de les dumes i és una mercenària i no creu ni en la naturalesa, ni en la màgia. La Keyko és una germana de Tara, no només creu en la màgia, sinó que a més, la practica. També hi ha la Semira, que pertany a la tribu dels salvatges. Lluita per mantenir el bosc i acabar amb les dumes. Per últim, hi ha la Moira, una maga amb molta experiència i sabiduria. Les seves diferències, són les que, en certa manera, les uneixen. És necessiten, juntes són més fortes que per separat i totes, malgrat les seves creences, són filles de Tara, filles de la Terra i de la natura. És una obra que ens empodera, que ens mostra fortes i valentes. Però també, que ens iguala i que ens fa comprendre la importància de lluitar juntes.

Per dir una pega, diré que l’edat de les protagonistes em sembla una mica incoherent i forçat. Totes són preadolescents, tret de Moira, que és una mica més gran. És un recurs que s’utilitza molt en la novel·la juvenil, el de crear personatges de l’edat dels lectors, perquè se sentin l’història més propera. M’agradaria saber si realment hi ha necessitat, és a dir, en una novel·la per a adults posem que la protagonista té quaranta anys, o trenta-tres, o seixanta? En algunes molt concretes sí, perquè s’escau, però en la majoria dels casos s’entèn pel context i per la veu narrativa si és adolescent, si es jove, adulta, o vella. Però no cal especificar edats. En aquest cas, bé, s’usen, i les protagonistes tenen tantes experiències vitals, tant de coneixement i estan tan ben reconegudes per les seves respectives societats, que em semblen una mica, en aquest sentit, inversemblants.

En definitiva, tret d’aquest petit “però”, la novel·la m’ha agradat, i molt. I la recomanaria no només pel públic juvenil, també per l’adult. Perquè jo ja començo a ser grandeta, i la he gaudit de valent.

 

 

 


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s