Títol: L’home que no volia avorrir les dones
Publicació: 1998, Editorial La Campana
Temàtica: Humor, sàtira
Pàgines: 248
Autor: Paco López Diago
Puntuació: 5 /10

Sinopsi: Novel·la de les disbauxades nits de València.

De totes les lectures podeu treure suc, ens ho deia la professora de castellà de batxillerat, si ens queixàvem de la lectura de La Celestina. De totes, nois, fins i tot d’aquelles que no us fan el pes, sempre hi ha quelcom, una coma, una frase, un paràgraf. Després d’aquesta lectura he hagut de buscar aquell quelcom, aquella coma, frase o paràgraf, i he pogut esprémer alguna cosa: els excessos sempre són dolents. El drama en dosis petites, ajuden a reflexionar, en grans quantitats provoquen depressió. Una mica de por, dóna calfreds al cor; molta por, fa que tinguis insomni. I el riure és saludable, però si et vols passar de graciós, pots acabar semblant un pallasso de circ.

L’home que no volia avorrir les dones és una comèdia que tracta d’un home que té una petita obsessió a mantenir entretingudes totes les dones que se li apropen. Considera que una dona pot perdonar gairebé qualsevol cosa, excepte que l’avorreixin. Aquesta petita obsessió s’intensifica quan es retroba amb la Mabel, una excompanya de l’escola. La dona li agrada des de el primer moment i fa l’impossible per cridar la seva atenció i mantenir-la.

Aquesta trama principal es barreja amb d’altres, que també tenen un pes important al llarg de la novel·la, com l’amistat, l’amor i el desamor, el món literari (fent especial èmfasi al món dels poetes) i la festa, que en certa manera és el context on es desenvolupa tota la història. El protagonista i els seus dos amics, es passen pàgines i pàgines bevent alcohol, de festa i provant de escalfar la salsitxa a qualsevol microones disponible.

Els personatges són bastant arquetípics, tenen un paper molt marcat a la història i no evolucionen gens. Per exemple, el protagonista és un home amb moltes pors amagades sota una capa d’indiferencia. El seu cosí és un enamorat malaltís. El seu amic és un poeta que intenta fer-se un lloc en el món de la literatura assistint a tots els esdeveniments possibles. La Mabel és una dona atractiva, divorciada i amb fill a qui li agrada les emocions fortes. I així amb la resta, explicats molt superficialment, amb l’objectiu de fer comèdia.

L’objectiu de l’autor és fer riure, i ho aconsegueix en algunes parts de la novel·la. Apareixen escenes exagerades fins al punt de crear situacions totalment inversemblants. Personatges que de tan patètics, semblen pallassos. Imatges que tot i no ser gracioses, estan explicades amb tanta ironia, que acaben provocant el somriure còmplice.

El defecte, aquell que no em permet classificar la novel·la com a «bona» és la repetició, l’acudit reutilitzat, la broma fàcil. Tot i que té el seu punt, la història es fa pesada. Molts capítols es podrien treure sense cap problema. I moltes bromes resulten massa infantils, massa evidents. L’exageració, que en un principi és agradable, al final acaba entorpint la lectura, fent-la densa, grotesca. I la trama principal, el pretext on s’inicia tot el conflicte, es deixa a un costat, ràpidament, per fer un desenllaç molt millorable.