Títol: La mala dona
Publicació: 2008, RBA
Temàtica: Novel·la negra / policiac
Pàgines: 256
Autor: Marc Pastor
Puntuació: 9’5 /10

Sinopsi: A principis del segle XX, en una època tèrbola de Barcelona, el pànic s’ha apoderat dels carrers. Algunes prostitutes han vist com desapareixien els seus fills, però no gosen denunciar-ho a la policia. Quan comencen a escampar-se els rumors d’un possible assassí en sèrie sanguinari, un vampir que campa amb llibertat pels foscos suburbis de la ciutat comtal, entren en escena els inspectors Moisès Corvo –bevedor, faldiller, de puny fàcil– i Juan Malsano per encarregar-se del cas.

Fa temps que buscava La mala dona, i el vaig trobar com per art de màgia a una llibreria de segona mà. Per què el volia llegir? Per què anava obsessiona amb ell? Fàcil, parlava d’un fet real de la meva ciutat natal. I això, vulguis que no, atrau. Perquè els humans som tafaners per natura. També, el fet que estigui escrita per un mosso d’esquadra de la científica, crida l’atenció. Ja per rematar, ha guanyat el premi crims de tinta de novel·la negra, d’intriga i policíaca. Vaja, que no és gairebé impossible resistir-se.

La història explica vida de l’Enriqueta Martí, més coneguda per tota la ciutat de Barcelona, com la vampira del carrer Ponent. La veu narrativa és, ni més ni menys, que la mort; que tot ho veu, tot ho sent, però es manté al marge de les accions. Com a personatges rellevants hi ha un parell de policies: en Moisès i en Malsano. Però n’apareixen molts més: prostitutes, amants, drapaires, lladres, bojos… que dibuixen una Barcelona bruta, consumida per la sífilis, per la por i els enganys.

La veu narrativa és la de la mort, que adopta diferents formes, per endinsar-se en els racons més obscurs del barri de la Mina i del Raval. La mort és un personatge que tot ho veu, que tot ho sent i que, de tant en tant, envia senyals en forma d’aire, de sort o d’idea. Però sobretot, és una espectadora. En tot moment, ens deixa clar, que no és qui decideix la mort de ningú. La seva tasca consisteix a mantenir-se al marge i en apropiar-se de l’esperit un cop ha arribat el seu moment. La vida i la mort són dues realitats que conviuen des del principi dels temps, i en aquesta novel·la pren molta naturalitat.

La mort no fa por, els que fan por són els humans. Això sembla cridar-nos les pàgines d’aquesta història. És Barcelona, i els seus habitants, qui maten, qui violen, qui rapten, qui xucla la sang a les persones més vulnerables. L’Enriqueta és una peça d’un puzle molt més gros, format per jutges, per burgesos, per rics, per pertorbats.

Les descripcions dels escenaris, així com la dels personatges, és acurada, versemblant (que no realista, perquè és evident que ho és, està basada en una història real) i coherent. Les accions van succeint sense pressa, amb els detalls necessaris per atreure el lector, per esgarrifar-lo de tant en tant amb escenes monstruoses, necrofíliques, gairebé.

Us recomano molt la lectura, perquè sembla interessant, i un cop l’has llegida ho corrobores. I perquè és la primera novel·la en molt de temps que m’ha fet tenir malsons, i tenint en compte que és una novel·la negra, s’agraeix. Jo, com a lectora, ho agraeixo, que em provoqui sentiments i em faci pensar i dubtar i tremolar.