Títol: Quantic love
Publicació: 2013, Editorial la Galera
Temàtica: Física quàntica/ romàntica
Pàgines: 240
Autora: Sonia Fernández-Vidal
Puntuació: 7 /10

Sinopsi: El CERN és el centre d’investigació més avançat del món, entre experiments de viatges en el temps i teletransportació, entre partícules que superen la velocitat de la llum i d’altres que deixen al descobert l’origen de l’univers, Laila s’haurà d’enfrontar al misteri més gran que existeix: com decidir entre dos amors.

Quin llibre recomanaries a un nen/a d’uns vuit anys a qui li encanten les matemàtiques? Un de ficció perquè s’enganxi a la lectura? No són preguntes estranyes, si treballeu com a llibreters, més concretament com a llibreters de literatura infantil,  segur que us heu trobat amb algun cas similar. La meva resposta, automàtica gairebé, és: La porta dels tres panys de la Sonia Fernández-Vidal. No me’ls he llegit però tenen una sinopsi atractiva, barregen ficció amb contingut físic-matemàtic i semblen entretinguts. La meva sorpresa va venir un dia, quan farta de recomanar aquesta saga va venir un pare a retornar-la: massa complicada, no entén res. M’he animat a llegir Quantic Love, una novel·la juvenil de la mateixa autora, aquest cop es tracta d’una obra independent, sense segones parts. I he de dir que tinc la mateixa sensació que aquell pobre nen, costa d’entendre. És l’únic però que puc dir de la novel·la.

Quantic Love explica l’ història de la Laila, una noia que ha acabat els seus estudis de batxillerat i troba una feina d’estiu com a cambrera al CERN. Ella està encantada, perquè li agrada molt la física i tindrà l’oportunitat d’aprendre molt, encara que sigui des desde la cafeteria. També, perquè gràcies a aquesta feina podrà estalviar per pagar-se la Universitat. Quan arriba, el món se li enfonsa. No coneix ningú, té dificultats per entendre l’idioma i se sent massa petita en comparació amb els estudiants del CERN, molts d’ells estudiants de màster o, fins i tot, doctorands. De mica en mica, es fa amiga de l’Angie, la seva companya d’habitació a la residència i de la seva colla d’amics. Durant la seva estància aprèn moltes coses de física i, per primera vegada, s’enamora. El problema esdevé escollir entre dos nois: l’Alesso, un jove periodista atractiu, extrovertit i simpàtic;  o en Brian, un jove físic, intel·ligent, maco i molt introvertit.

L’ història és entretinguda, el triangle amorós es desenvolupa de manera simpàtica; sense grans drames. I el procés de creixement de la protagonista és força realista i pausat. El problema, com avançava al principi, és la quantitat de dades científiques que apareixen al relat. La gràcia de la novel·la, no ens enganyem, és que la història d’amor es barreja amb certs aspectes de la física. Però apareixen moltes dades, molt concretes i reconec que, jo, que sóc adulta, m’he sentit en algunes ocasions sobrepassada. Els joves, excepte aquells que ja senten una predisposició cap a la física, no tenen un vocabulari científic tan bo com per seguir el fil de l’història sense problemes. Es defineixen conceptes, l’autora intenta ser divulgativa, però hi ha moments en què el cervell et bull.

Pel que fa als personatges, trobo que la Laila és un personatge ben definit, coherent amb els seus actes i pensaments. La noia, tot i que estima la física, encara és jove i té les inquietuds i les pors de qualsevol adolescent que està lluny de casa seva. L’Angie i la seva colla també tenen un comportament versemblant. Ara bé, els dos «enamorats» de la protagonista, no. La Laila és una noia que ha acabat batxillerat, per tant té, a molt estirar, dinou anys. L’Alesso ha vist món, ha acabat el seu grau i està especialitzat, per la qual cosa, s’intueix que té, aproximadament, vint-i-quatre, vint-i-cinc anys. I en Brian s’està doctorant, per la qual cosa deu estar proper als trenta. De debò, un doctorant de física de trenta anys, s’enamora com un xiquet de quinze d’una noia de dinou? No és tant per la diferència d’edat, sinó pel comportament que tenen els dos homes. Sembla que tenen menys experiències sentimentals que ella mateixa, que és verge. Molt surrealista, o com a mínim, molt idealitzat.

En resum, és una història entretinguda, l’he gaudit, m’ho he passat bé. Però no la recomanaria a joves que no tenen un interès previ per la física, no crec que sigui una novel·la que serveixi com a introductòria al món de la quàntica. Més aviat, és útil per apropar una mica més a aquells que ja senten curiositat, perquè aprenguin mots nous i hagin escoltat algun nom, per aprofundir més endavant.