Autor: Martí Gironell
Comunitat Autònoma: Catalunya
Títol: La força d’un destí
Gènere: Novel·la, biografia
Any de publicació: 2018
Editorial: Columna
Primera publicació?: No
Llengua de redacció: Català
Llengua de lectura: Català
Nota: 6/10

La força d’un destí, per Martí Gironell, és un resum de la vida de Ceferino Carrión, també conegut com a Jean Leon, des que va partir del port de Le Havre, a França, fugint de la dictadura de Francisco Franco, fins a arribar a posar el seu nom a la taula del president dels Estats Units d’Amèrica.

Ceferino desitjava ser actor, però la seua vida va ser de pel·lícula. No va necessitar pujar-se a cap escenari perquè els focus de la fama de Hollywood, el luxe i el prestigi l’envoltaren. Aquest noi ho va tenir clar quan va rebre l’ordre d’allistament i va fugir deixant enrere la seua família, el seu país i la seua vida, amb la direcció marcada pel seu somni.

Fins ací el discurs d’autosuperació i emprenedoria que transmet el llibre i la història d’aquest self-made man. Anem al que ens interessa, que és el llibre. Aquest llibre és amable, és una història elegant per a un home elegant, inofensiva, una col·lecció d’anècdotes i passos, alineacions planetàries i casualitats còsmiques que dirigiren a Ceferino fins a un punt inesperat, indeterminat, i per a ell gloriós. A canvi, la biografia feta per Gironell fuig d’aprofundir en els conflictes i els problemes del personatge. Malgrat alguna ombra que es deixa entreveure encapsulada dins d’algun paràgraf, pràcticament tot és èxit en el camí de Jean Leon lluny d’aquesta Espanya fosca de la qual va sortir i de la qual només es pot rescatar la bona mà de cuiners gallecs, Salvador Dalí i l’excel·lent terra del Penedés per a plantar vi.

Com comentàvem, la trama és elegant. Quan un servidor llegeix una novel·la cerca foscor, complexitats i misteris a resoldre. L’elegància d’un vestit de nit, una ampolla de xampany i corbatí no em desperta gaire interés més enllà de descobrir la vida d’un personatge que, si fa no fa, mai m’haguera interessat si no fora per la casualitat d’haver-me entretingut llegint la biografia esmentada. Perquè el que és entretenir, ho fa, però com el que llegeix una revista del cor o es dedica a veure canals de la televisió fent zàping fins que unes quantes cares famoses capten la seua atenció. No hi ha gaire més en el llibre.

Una llàstima. Desconec quan de cert hi ha al llibre, quantes misèries de la seua vida s’han amagat. Molta sort hi ha entre aquestes pàgines, molta determinació, però suficient qualitat literària per a guanyar un premi com el Ramon Llull 2018, sincerament, no ho sé. Fa poc vam ressenyar Aquitania, d’Eva García Saenz de Urturi, guanyadora del Planeta 2020, igual que l’anterior concedit per Planeta. Aquests dos llibres tenen en comú no la qualitat literària, sinó que són inofensius, suaus, de lectura fàcil i sense gens de gràcia literària que puga provocar la més mínima emoció llevat del bromós, anestèsic, sentiment d’entreteniment.

La gràcia de tot això és que aquest llibre va ser el més venut de l’any 2018.