Autor: Imma Monsó
Comunitat autònoma: Catalunya
Títol: Germanes
Gènere: Ficció
Any de publicació: 2020
Editorial: Univers
Primera publicació?: No
Llengua de redacció: Català
Llengua de lectura: Català
Nota: 5/10

Hi ha llibres que, un cop llegits, recordes dies, setmanes, mesos, anys: o bé perquè són molt dolents o bé perquè són brillants. Després, n’hi ha d’aquells que oblides a la setmana següent, que et deixen impassible, indiferent. Germanes entra dins de la segona categoria, anem a veure per què.

La premissa de la qual parteix és d’allò més interessant: la protagonista, Rita, està farta dels sopars de Nadal i ha decidit, un any més, que aquell 24 de desembre serà l’últim que passa en família. S’ha escrit a una llibreta tots els arguments per rebatre a la seva germana, al seu cunyat i, si cal, als nebots. Està convençuda que ho farà, perquè fa massa anys que prepara el sopar ella, a la casa de Valls, i ja no té sentit seguir amb la tradició. Els pares li manquen, els nebots ja són prou grans, el cunyat tant li’n fot i la seva germana, bé, tan se val. Però quan arriba la nit esperada, la pilota dels galets desapareix de la nevera. Aquest misteri serà l’inici d’una sèrie d’esdeveniments que faran canviar la perspectiva de la Rita.

Tot i que la novel·la comença molt bé: una premissa interessant, molt utilitzada en literatura, però interessant, un to narratiu atractiu, un vocabulari i una qualitat sintàctica molt escaient; a mesura que avança la història la narració es torna menys coherent i, sobretot, més surrealista. De cop i volta, deixem de banda la història familiar i la dualitat dels dos personatges principals (les germanes) i passem a la vida del cunyat els seus pensaments plens de bajanades sobre el capitalisme i l’alliberament dels objectes materials, que l’autora justifica tot afegint referències a filòsofs com Kant. Però no queda aquí la cosa, el Nen, que és el nebot gran de la Rita, resulta que també té uns pensaments filosòfics molt complexos i alternatius i decideix, en aquell mateix sopar, canviar d’addiccions i passar a dur una vida més «popular». Aquests conflictes filosoficomorals apareixen del no-res, convertint la novel·la, al principi interessant, en un popurri d’idees inconnexes.

L’autora decideix crear parelles d’antagònics: per una banda tenim a les dues germanes i per l’altra el Nen i el Cunyat. Després hi ha la Palmina, que és la senyora de fer feines, que queda una mica en un segon pla, però que representa d’alguna manera el passat que encara és viu. I el Petit, el nebot més jove, que queda en un segon pla: d’ell només coneixem que està molt enganxat a les noves tecnologies i no participa del sopar. El recurs de parelles antagòniques també està molt vist, és un recurs que acostuma a funcionar i que, de vegades, és profitós per desenvolupar històries. Ara bé, en aquest cas, ans al contrari, els personatges que podrien ser molt més rodons i complexos, queden encasellats en tres o quatre comportaments més o menys comuns. La Rita, que és la protagonista, no té fills, però ha tingut moltes parelles, molts amics, molta vida. Representa la racionalitat i alhora el lliure albir. La Germana és mare de família, l’encarregada de perpetuar les tradicions familiars. A més, és creient, més mística, més irracional. Per altra banda tenim el Cunyat que és la viva imatge d’un hippie que acaba sent cap d’una empresa multinacional que, al final, troba a faltar la vida que duia abans d’endisar-se en el món dels negocis. I el Nen que és un rebel i tot el que diu el pare l’ha de debatre per norma.

És una mala novel·la? No, formalment està bé, és correcte. És una novel·la que recomanaria? Doncs tampoc. L’autora no s’esforça gaire a innovar, agafa els dos recursos que sap que funcionen bé (sopar familiar, família amb diferències significatives) i va fent. Els personatges no estan gaire treballats i el final és bastant evident. En fi, una llàstima que l’autora s’hagi esforçat tan poc en la trama, tenint en compte que té qualitat literària suficient per a arriscar i aprofundir una mica més.