Cor de cactus i altres formes d’estimar

Títol: Cor de cactus i altres formes d’estimar
Publicació: 2017, Editorial Gran Angular
Temàtica: Romàntic
Pàginas: 246
Autora: Anna Manso
Puntuació: 2/10
Veure a Amazon

Sinopsi: La Lara va comprar unes entrades per a una sessió de DJ. Però s’equivoca de lloc i troba el Diego, que fa cua per arreglar els papers d’estrangeria. El destí ha fet que es coneguin, diu ell. Segons ella, ha estat la mala sort. Aquesta és la història de la Lara i el Diego, i d’un curs que comença amb una catàstrofe i que acaba… Bé, tot depèn de com es miri.

L’Anna Manso i la seva literatura, perquè ho entengueu ràpidament, són com aquestes noies que coneixes el primer dia d’institut i, immediatament, us feu íntimes. El problema rau en el fenomen que succeïx després, al que jo anomeno, descobriment. Sí, a les setmanes, aquelles noies que semblaven tan simpàtiques són en realitat un parell de pijas que critiquen a tots els de la classe per ser o vestir de manera menys elegant que elles. Aquesta és l’Anna Manso , o almenys, l’Anna com a escriptora. I així és la seva escriptura, o com a mínim, Cor de cactus i altres formes d’estimar.

El primer dia d’institut, vull dir, el primer dia de lectura et trobes amb una meravella a la introducció: “Per a les noies que s’enamoren i per a les que no els dóna la gana enamorar-se. Per a les dones que estan soles i felices, per les que estan sense parella i no ho porten bé”. Aquí és quan vaig pensar que això nostre seria amistat per sempre. Digne de penjoll amb un BFF (best friend forever). Una escriptora que fa un llibre d’amor juvenil i el dedica a totes nosaltres, independentment dels nostres gustos, de la nostra personalitat, de la nostra manera d’enfrontar-nos a l’amor. Un llibre feminista, vaig creure. I vaig tenir ganes de saltar per l’autobús, com quan arribes a casa per explicar-li a la mare que la tutora d’aquest curs és la que volies i que ja has fet amigues. El curs pinta bé. I de fet, les primeres setmanes, és a dir, les primeres pàgines, ho semblen, bones.

La Lara, la protagonista del llibre, és una noia amb un grupet d’amics que va a l’institut. Però no és el personatge que esperem a una història d’amor juvenil, és una noia reivindicativa, poderosa, segura de sí  mateixa. Vol ser DJ, punxar la música que li agrada, passa de rotllos amorosos i lluita per la igualtat, tant se val si es tracta d’un comportament masclista al carrer o si és pels lavabos de nois de l’escola, però lluita. Té un parell d’amigues que veuen l’amor amb una altra perspectiva, la Núria que té un amor tòxic, i la Martina que li encanta lligar i ser, de vegades, el centre d’atenció. Pel context apareix l’amor de la Bibiana i el pare de la Lara, demostrant que l’amor a la maduresa existeix, encara que sigui per segones. I la mare de la Lara, que continua atrapada en el desengany amorós del seu divorci. Diferents maneres de percebre l’amor, d’enfrontar-lo, sempre, des d’una perspectiva feminista i inclusiva.

Problema: tot mentida. Un dia vas a l’institut, vull dir, arribes a una pàgina, i les teves amigues, vull dir, l’Anna Manso te l’ha jugat. Al principi, sembla broma, però, avances i veus que no és ficció, que ho fa de debò. La protagonista no era la Lara, era l’Anna Manso,  des del principi, i nosaltres enganyats. Ho deixa clar en tot moment, dient: “és la meva criatura”, “jo sóc la narradora”, “jo me’ls he inventat”. És a dir, l’autora de la història no té suficient amb el paper de narradora de tercera persona omniscient, ella vol protagonisme, i com que ja no té quinze anys, decideix deixar-nos ben clar que la història és ficció, que l’ha escrit ella, i fins i tot, es permet el luxe de sospirar quan algun paràgraf li ha quedat maco. Falta de respecte al lector, que deixa de ser lector, per ser, únicament, un receptor d’informació que l’autora transmet sense interès de fer de la història quelcom real i palpable.

Però, les faltes de respecte no acaben aquí. Si abans he dit que el llibre és inclusiu, és perquè al principi ho sembla. Però a mesura que avança es torna discriminatori i racista. Si les noies tenen un paper poderós i destaquen per la seva personalitat; els nois són un físic, majoritàriament amb poc cervell i que participen poc, o no res, dins la trama. El Rafa, amic de la colla, se’l reconeix per ser gòtic, contactar amb esperits i prou. Gairebé no té un paper definit, i quan es parla d’ell és o bé per anomenar-lo “bitxo”, o per destacar que és qui té les notes més mediocres del grup i té menys capital econòmic . Després, tenim al pare de la Lara, que ha aconseguit passar pàgina i que viu feliç amb la Bibiana, esperant un nou fill i sense preocupar-se gaire de les seves filles tret per recriminar que no van a veure’l al seu poble allunyat de la mà de Déu. L’Al, l’ex de la mare de la Lara, que és infidel, que xerra pels colzes, un pesat. I el Diego, que tot i que és bon minyó, és un romàntic, i… aquí ve el plat fort: és colombià.

D’ell es destaca que, amb paraules literals, “està bo”, que li agrada fer fotos, que és molt romàntic i la seva nacionalitat. Perquè encara que de vegades sembli que l’autora utilitza a la Lara per fer-nos reflexionar sobre la importància de la diversitat i l’acceptació de diferents ètnies, en les seves paraules hi ha certs prejudicis que apareixen sense parar com l’aspecte físic, l’accent, el seu baix capital econòmic, els seus amics, etc.

La Lara, o potser l’Anna Manso , ja no em queda gaire clar, és una noia burgesa, de la zona de Gràcia que està orgullosa de ser dona i de ser d’un barri respectable, amb una economia respectable. La resta de personatges són o bé dones, per tant se les ha de respectar, o homes, per tant són un físic maquet i una mica de cervell de mico de circ, i després hi ha els immigrants als quals, d’acord, hem de respectar, però millor si ho fem desde la distància, una mica lluny, perquè tenen un accent peculiar, vesteixen de manera “hortera” i a més són molt més pobres. En aquest punt de la partida, és quan ets a l’institut, i una de les teves BFF, bufen i diuen amb un xiclet de maduixa sense sabor: pf… aquest friqui és gai. Jo no tinc res en contra dels gais, tinc amics que ho són, però ja saps, va en contra de la natura.

Anna, autora, creadora i inventora del món de la Lara, no m’ha agradat. Espero que com a mínim tu et sentis orgullosa. Suposo que sí, perquè no pares de recordar quin paper ocupes dins dels capítols.


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s