Títol: Canto jo i la muntanya balla.
Publicació: 2019, Editorial Anagrama
Temàtica: Fantasia/ Contes
Pàgines: 186 (llegit fins la 130)
Autora: Irene Solà
Puntuació: 0 /10

Sinopsi: Primer hi ha una tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagés poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trimpetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat de la vida.

M’havien parlant tant d’aquesta novel·la que tenia, literalment, ansietat per llegir-la. La vaig encarregar i tot, a la biblioteca, per poder-la ressenyar aviat, i tenia una llista d’espera de dos setmanes. I bé, em va arribar, i bé, no he pogut acabar-la de llegir. M’he resistit a la pàgina 130.

És la novel·la que m’ha fet comprendre que l’hampart, concepte encunyat per Antonio García Villarán, és aplicable també a obres literaries. De fet, vam fer un escrit explicant què considerem hampart literari. En aquesta ressenya, però, no us parlaré d’aquest concepte, sino del llibre, que prou que m’ha costat semiacabar-ho. 

La novel·la, per començar, no és  una novel·la, sino un recull de contes. M’agrada anomenar les coses pel seu nom, i això de novel·la no té res, l’únic punt d’unió és el context en què es desenvolupen les històries i que, de tant en tant, apareixen alguns personatges en més d’un conte. Però això, és una qualitat molt típica de les antologies de contes, un recurs que crea cohesió entre els textos.

Les històries estan narrades per diferents personatges, és a dir, que apareixen múltiples veus. Quin problema hi ha? Que els personatges no són humans, no tots, ni tan sols animals, no tots. Aquí tothom te veu: els núvols, la muntanya, fins i tot, els fantasmes que caminen pel bosc com si res. No discutiré l’originalitat, tot i que una mica sí, perquè aquest recurs ja s’ha utilitzat en altres llibres, de fet, per posar un exemple, en el llibre d’Ànima de Wajdi Mouawad, els animals ja prenen la veu per dexifrar el culpable d’un assassinat. Però bé, imaginem que és una mica original, li donem un punt per intentar tenir una idea, més o menys, novedosa. En el cas d’Ànima, el motiu pel qual els animals tenen veu, és per donar una perspectiva d’un assassinat. A Canto jo i la muntanya balla, no hi ha justificació per l’aparició d’aquestes veus. Algunes, tenen interés narratiu, pot semblar que ens volen dir alguna cosa, que tenen un motiu. Però després, hi ha pàgines i pàgines de no res: poemes d’un dels personatges, unes cinc pàgines dedicades a il·lustracions d’una muntanya creixent amb l’explicació de la propia muntanya del seu creixement…

Les veus, per altra banda, són molt semblants. El núvol que apareix al primer capítol-conte, parla gairebé igual que el noi que parla de por, molt semblant també a la veu de la Neus. Amb una sintaxi molt repetitiva, amb construccions practicament idèntiques, que creen una atmosfera asfixiant, molt allunyada d’allò que evoca, en un primer moment, el concepte de naturalesa. Entenc que l’autora ho fa a propòsit, que busca aquest clima, perquè cap de les trames és suau, ni tendre, ni bonica. De totes maneres, demostra una manca de recursos lèxics i gramaticals, perquè si per donar al lector sensacions clautrofòbiques, no es capaç de personalificar els personatges, com a mínim podria haber sigut coherent i fer una tercera persona omniscient.

No m’agradat, crec que es nota. Considero que com a treball creatiu, pot tenir certa gràcia, però amagat. És a dir, com aquestes llibretetes que comprem, o compro, al menys, de vegades, per escriure idees, per jugar amb les lletres, per somiar, per ajudar-me a crear personatges. Però com a text publicable, no. I com a art, menys.