Títol: Natura morta
Publicació: 2008, Editorial Bromera (Teatre).
Temàtica: Realisme / Basat en fets reals
Pàgines: 95
Autor: Jordi Faura
Puntuació: 7’5 /10

Sinopsi: La primavera del 2008 es van descobrir les atrocitats de Josef Fritzl, el carceller d’Amstetten o el Monstre de Viena. 

Tota la vida llegint prosa i el motiu pel qual vaig decidir endinsar-me en una carrera de lletres va ser la poesia i el teatre. Són un parell de gèneres que no llegeixo amb freqüència però que, de tant en tant, m’empasso com aigua beneïda. Un bon vers, vaig comprendre als setze anys, és com una mica d’aire fresc. Les paraules, en un espai petit, aconsegueixen dir molt més que quan estan barrejades entre un munt d’oracions. I en el teatre, passa una mica el mateix, perquè un guió és, al cap i a la fi, un conjunt d’oracions amb molt poc de context. Les intervencions dels personatges han de tenir força, han de ser significatives perquè s’entengui la totalitat de l’obra.

Natura Morta té aquesta particularitat que tant m’agrada del gènere teatral: és intensa. La història se centra en el cas del carceller d’Amstetten, que resumeixo molt de pressa per si algú no coneix la història: l’any 2008, van descobrir que un home anomenat Josef Fritzl, havia tingut la seva filla, Elisabeth, amagada en un soterrani. L’havia violat durant 24 anys i havia tingut amb ella diversos fills. El més esgarrifós de la història és que a més, el soterrani estava sota de la casa on encara vivia amb la seva esposa, i mare de l’ Elisabeth i amb la qual tenia més fills. Com veieu, de vegades, la realitat supera la ficció, la vida és més terrorífica que qualsevol novel·la de gènere. La trama és interessant, crida l’atenció, però el que destacaria de l’obra és la poesia que Jordi Faura crea al voltant d’aquest cas, que no en té res de bell.

L’obra està plena de metàfores que donen a entendre la situació en què es troba la família, tant l’amagada, com l’oficial. Perquè l’important no és tant el que ocorre, la morbositat escandalosa que es va donar a conèixer a través de la premsa, sinó com se sentien tots els que estaven al voltant d’aquesta realitat i com preferien tapar-se els ulls en comptes d’actuar. La figura de Fritzl és, en certa manera, la d’un dictador. Actua sense por i impulsat per unes passions immorals. No només fa mal a la seva filla Elisabeth, sinó a la seva dona i a la resta dels seus fills-néts. Té una actitud desagradable i s’intueix, per algunes al·lusions al text, que maltracta també a la seva esposa, Rosemari.

La família oficial, de la mateixa manera que els veïns, s’estimen més fer oïdes sordes que acceptar que alguna cosa passa al soterrani. Hi ha al·lusions continues a aquest fet, una picada d’ullet més que evident al lector, que no pot evitar preguntar-se com és possible que ningú s’hagi adonat d’això durant 24 anys. A més d’aquestes al·lusions, trobem clares referències a la dictadura imposada pel patriarca de la família, que serveixen també com a metàfora a la por, a la manipulació i a la doctrina.

Cada diàleg és una revelació: els contes sobre l’infern que explica l’Elisabeth als seus fills perquè plorin i puguin sortir del soterrani; el crematori d’un dels fills morts, com els jueus que morien en mans de Hitler; la necessitat de perdre les ulleres per no veure-hi més; el peix com a mascota, que cal cuidar, sense treure de l’aquari perquè sinó, s’ofega; i un llarg etcètera, que no vull esmentar perquè aneu ràpidament a llegir-lo.

És una delícia d’obra, està molt cuidada, molt pendent dels detalls. El però que li he trobat és que cal, amb urgència, un context previ per tal de comprendre-la. El pròleg, en aquest cas, és molt necessari, perquè sense saber la història real és molt complicat visualitzar els escenaris, estan molt esbotzats, són poc concrets.