Autor: Carles Porta
Comunitat autònoma: Catalunya
Títol: El dia que vaig marxar
Gènere: Juvenil
Any de publicació: 2017
Editorial: Fanbooks
Primera publicació?: No
Llengua de redacció: Català
Llengua de lectura: Català
Nota: 8/10

El dia que vaig marxar parla de decisions difícils. En aquest llibre, escrit per Carles Porta, coneixem la decisió de Lolo, un jove habitant de Lleida, de marxar, i les causes que el van portar a prendre-la.

Lolo és un jove forçat a viure a Lleida amb el seu germanastre perquè ha sigut rebutjat pels seus pares, que no volen saber res d’ell. Emigrar, sense importar d’on vé un, és molt difícil. Viure pràcticament sol a una ciutat que no agrada, forçat per una decisió que s’escapa de la seua capacitat per a gestionar-la, amb la necessitat de ser acceptat, de ser algú per a algú, de no sentir-se sol o abandonat, posa contra les cordes a qualsevol, fins acabar per trencar-se, de renunciar i pensar en buscar una eixida, una altra opció tan lluny com siga possible. És a dir, marxar sense mirar enrere. Al llarg de la novel·la Lolo ens explica la seua història, la relació amb la família i els seus companys de classe, amb l’objectiu de justificar-se, de fer-nos entendre’l, i ho aconsegueix.

El llibre està narrat en primera persona i s’estructura al voltant d’una sèrie d’analepsis una dins de l’altra amb l’objectiu de mostrar-nos la vida de Lolo. Per a fer-ho l’autor empra un vocalubari acurat al perfil del protagonista, és versemblant i no dubta en tocar aspectes de la vida dels adolescents més polèmics, com el sexe o les drogues. Són necessaris per a comprendre les decisions del protagonista, un personatge complex, capaç d’escriure versos com la boira és vel i tel, com agredir i humiliar persones indefenses. Lolo és un personatge sobrepassat, derrotat, incapaç d’entendre la seua situació més enllà de la excusa de la mala sort, que es troba i se sent sol, no pot confiar en ningú, marcat per una desesperació comprensible i justificada. El resultat és un llibre curt, directe i rodó.

Per desgràcia, situacions com la de Lolo no són extraordinàries, sinò que podem trobar històries similars a la premsa, a la televisió. Fins i tot com a arma política. No costa res imaginar les vides dels menor estrangers no acompanyats, també coneguts baix l’acrònim mena, i pensar que el desarrelament, la solitut, la necessitat de ser acceptat en un col·lectiu hostil, pot espentar a aquests joves a prendre també decisions irreversibles, poc raonades, o justificades amb un tinc mala sort o un no hi ha altra alternativa. Fa un temps vam ressenyar la novel·la gràfica Khalid, i malgrat les diferències de trama i format, són moltes les equivalències que en trobem. Ambdues obres són molt recomanables per a comprendre perquè uns joves, amb tota la vida per davant, poden acabar per prendre tan males decisions a la vida.