Autor: Manuel Molins
Comunitat autònoma: Comunidad Valenciana
Títol: Ni tan alts, ni tan rics
Gènere: Teatre
Any de publicació: 1989
Editorial: Bromera
Primera publicació?: No
Llengua de redacció: Català
Llengua de lectura: Català
Nota: 9/10

Anar a veure una obra de teatre és meravellós, però permeteu-me que us digui que llegir-ne una encara és millor, o com a mínim jo les gaudeixo igual, o més. Em sembla fascinant com alguns dramaturgs son capaços de definir els personatges a partir de les seves intervencions, com el diàleg esdevé una peça fonamental per a la trama, però també per a explorar el món intern dels personatges que la desenvolupen. Manuel Molins, autor de l’obra teatral que ens ocupa avui, és un mestre escollint el to dels personatges, cadascú adquireix una veu ben diferenciada, amb personalitat.

Abans de començar amb l’obra, l’editorial afegeix una petita entrevista a l’autor en què té l’oportunitat de parlar sobre els seus inicis com a dramaturg, la seva perspectiva del teatre en català i, per descomptat, sobre l’obra, Ni tan alts, ni tan rics. En aquesta entrevista, Manuel Molins resumeix la seva obra dient que «és una comèdia que intenta jugar amb uns personatges paradigmàtics de tota una generació que es passà part de la seua joventut lluitant per uns ideals i per un món millor però que ha acabat integrant-se i ara es veu abocada a enfrontar-se amb les seues pròpies contradiccions i els seus propis somnis.» El Miquel, l’Adelina, l’Isidre i la Lídia són una colla d’amics que tenien moltes esperances en el futur: eren joves, tenien energia, ganes de descobrir, de fer, d’avançar i se sentien rics perquè no els hi faltava de res per ser feliços. Però l’edat adulta arriba i els fa grinyolar els plans: el món no era allò que ells pensaven. Tots creuen que la vida de la resta és millor que la pròpia, però la realitat és que cadascú és una mica desgraciat a la seva manera. Tot i que en aparença l’obra és trista, té un punt d’humor i d’ironia que la fa lleugera i agradable de llegir.

Això que es diu de la crisi del teatre, de la mort del teatre, són parides. El teatre ni està en crisi, ni s’ha mort ni es morirà mai.

Manuel molins (1989)

Qui és Manuel Molins?