Autora: Mònica Richart
Comunitat Autònoma: Comunitat Valenciana
Títol: La dona invisible
Gènere: Ficció / Negra
Año de publicación: 2022
Editorial: Edicions Bullent
Primera publicació?: No
Llengua de redacció: valencià
Llengua de lectura: valencià
Nota: 8/10

La primera vegada que vaig llegir la Mònica, encara vivia a Barcelona i treballava a una cafeteria que es trobava a 45 minuts de casa meva. Els trajectes eren llargs i feixucs: incloïen un transbord de metro i un passeig solitari entre pàrquings semiabandonats. Sí, Barcelona no és només la Catedral del Mar, la Sagrada Família i l’hotel W. La qüestió és que, en aquesta excursió que feia fins a la feina, llegia molt. Era un dels avantatges d’aquella rutina. Era hivern quan vaig llegir violeta i el llop, en el metro, que anava atapeït de gent adormida, i em vaig posar a plorar. Ho recordo especialment perquè va ser la primera vegada que plorava llegint romàntica.

Si tens un bon record d’una autora, està clar que tan bon punt escrigui una novel·la nova, li la compraràs. I aquí estic, redactant aquesta ressenya perquè, efectivament, l’he comprada: La dona invisible, una novel·la que cavalca entre la ficció i la novel·la negra, que ha guanyat el Premi Soler i Estruch.

La dona invisible està protagonitzada per Mihaela, una dona de la neteja, que està a punt de la jubilació i que, un dia, es troba un cadàver a la conselleria on treballa. El més senzill en aquesta situació hagués sigut intentar oblidar l’experiència dramàtica però, la seva vida ha deixat de tenir gaire sentit i decideix investigar la mort pel seu compte.

Les expectatives són una drecera segura cap al fracàs.

La dona invisible, Mònica richart (2022:81)

Tot i que el pretext de la història és la trobada del cadàver, el conflicte real és el que té la Mihaela amb el seu passat. Un passat que arrossega, que encara li pesa i que la manté en una depressió constant. La dona, que se sent invisible en la seva feina i en el seu país d’acollida, aprofita aquesta invisibilitat per convertir-se en un personatge secundari de la seva pròpia vida i, ja sigui de pas, per a investigar el cas del cadàver.

Durant tot el procés d’investigació, Mihaela descobreix aspectes de si mateixa que no coneixia i s’adona que és capaç de ser estimada: pel seu fill i per la becària, Bel. De la seva companya de feina podríem escriure una altra novel·la. En aquest funciona com antagonista. El seu caràcter i la seva energia es contraposa amb la de Mihaela. Si Mihaela és la representació de la vellesa, de la frustració, del cansament i de la negativitat, Bel és una noia jove, valenta, activa i positiva. La maduresa d’una i l’esperit de l’altra fan que es converteixin en bones aliades.

A la història també trobem trames secundàries molt interessants com el maltractament de gènere, la immigració, les estafes i conflictes que hi ha a les conselleries, les relacions laborals, la salut mental i un llarg etcètera que, podreu descobrir, si us animeu a llegir la novel·la. Jo us la recomano i, d’acord, no sóc Pérez Reverte, però potser per això mateix m’heu de fer cas…

En resum, l’ obra és molt completa. Parla de molts temes d’actualitat des d’una perspectiva fresca i divertida, gens dramàtica. És complicat parlar de la depressió i del tedi existencial sense que el lector s’angoixi profundament, però l’autora ho aconsegueix. Per què no li he posat doncs un 10? Perquè el final m’ha esdevingut una miqueta abrupte. Potser havia agafat estima els personatges i necessitava que es desenvolupessin una mica més, o que la trama del cadàver es resolgués més poc a poc. De totes maneres, l’he gaudit molt.

Qui és Mònica Richart?