Títol: Violeta i el llop
Publicació: 2018, Edicions Bromera
Temàtica: Romàntica
Pàgines: 281
Autora: Mònica Richart
Puntuació: 10/10
Sinopsi: violeta té por sovint. quan trona, quan hi ha molta gent en un lloc, quan troba moltes majúscules juntes (…) i, així i tot, violeta és valenta, perquè viu en un món ple de trons, de gent, de majúscules (…)

No sé si mai he plorat llegint una novel·la romàntica, en tot cas, si ho he fet, fa tant que no m’enrecordo. Avui, però, ha passat, i al metro. He acabat violeta i el llop i he notat com una llagrimeta em queia per la galta i no he fet res per evitar-ho: visca les emocions, m’he dit, convençuda que allò volia dir alguna cosa.

violeta i el llop no és un llibre d’amor convencional: no hi ha sexe, baralles, ni terceres persones. No hi ha viatges que semblen separar per sempre més a la parella, no apareix ningú correns a un aeroport, ni una feina sobtada. Res d’això. Es tracta d’una història d’amor senzilla, quotidiana, natural.

Pep és traductor, ja ha acabat la carrera i decideix mudar-se a Anglaterra. Amb la il·lusió que, imagino, empemta a tots aquells que acaben els seus estudis a Espanya i marxen del pais: trobar una feina, aprendre anglés, obrir fronteres, guanyar-se el pa, oportunitats. Ho té tot molt clar: sap on vol viure, de què vol treballar, per què vol estalviar. Aviat s’adona que el seu poder de decisió es reduït i que la vida ha decidit per ell altres camins. Gràcies a això coneix a la violeta.

violeta és un personatge molt interessant, un dels més atractius amb els que m’he trobat. A les primeres pàgines ja podem veure que no és normal, té unes peculiaritats molt concretes: no li agrada la pluja, ni els sorolls, ni anar en cotxe, ni els espais on hi ha molta gent. El seu comportament, tampoc no ho és, d’habitual: parla amb una franquesa i una literalitat que sobta, és delicada, és una mica infantil i és una artista fent fotografies, veu i sent coses que la resta no son capaços de percebre.

Són aquestes pecualiaritats les que ens espanten d’ella, precisament, perquè les persones diferents provoquen aquesta primera reacció. Ens fa por tot allò que trenca els nostres esquemes de «normalitat». L’intriga de la narració ens crea incerteses, anem per un camí poc il·luminat. Poc a poc,  anem coneixent a la violeta. És la seva dolçor, la seva sinceritat, la seva manera d’actuar tan real, els seus actes tan naturals, aquells que ens fan comprendre que l’estimarem i us avanço, no serem els primers ni els últims que sentirem aquesta atracció cap a la protagonista de l’història.

L’amor és moltes coses, però no és difícil, m’he adonat amb el temps. Per això, suposo, que m’he sentit tan atreta a aquesta història des del principi. Tot succeeix de manera senzilla, poc a poc, sense forçar les trames, per casualitat, amb naturalitat. Perquè l’amor no ve de sobte, no mires algú i ja t’has enamorat, no parles dos cops amb algú i ja et vols casar. Estimar és conèixer, és acceptar, valorar i acabar desitjant totes les rareses de l’altre.

Necessitava trobar una novel·la d’amor realista. On l’amor succeeix i prou. Sense dramatismes. Sense poesia. Sense adornaments. violeta és diferent. violeta pot i vol estimar. violeta té dret a ser estimada. violeta és especial, com qualsevol i com ningú alhora. violeta és un crit a la diferència. I dona, també, sentit, al vertader significat de la paraula: estimar.

L’heu de llegir, no decepciona, de debó.