Títol: 250 quilòmetres
Publicació: 2012, Estrella Polar
Temàtica: Drama
Pàgines: 135
Autor: Victor Panicello
Puntuació: 7/10

Sinopsis: Què li passa al Quim? Com és que no pot entrenar amb el seu equip de futbol? Perquè no pot menjar gairebé res? Els símptomes apunten a un rebrot de la greu malaltia que pateix des de fa uns anys i ara, just quan només li falta un dia per celebrar el seu 16è aniversari, ha de començar un viatge amb un destí incert.

250 quilòmetres poden fer-se en un sospir o fer-te sospirar. En aquest cas, en Quim, recorre 250 quilòmetres per anar a un hospital de Barcelona a fer-se unes proves, ha tornat a tenir un brot de Chron. Vist des d’aquesta perspectiva, els quilòmetres semblen eterns, deuen ser eterns pel Quim, però bé, n’hi ha de tot en aquest camí.

Comencem pel principi, en Quim fa camí cap a l’hospital i aprofita aquest recorregut per parlar-nos d’un altre camí, el de la  seva vida. Cap dels dos trajectes son fàcils. El físic, representat pels 250 quilòmetres que el protagonista fa amb els seus pares, està ple de dubtes, d’incomoditats, de dolor i de neguit, però també d’esperança. I el camí metafòric, representat pels records que evoca en Quim per la carretera, estan adornats amb fracasos, dificultats, amics, amor, acompanyants i, és clar que sí, també, de l’esperança que caracteritza al nostre amic.

El viatge només és un pretext per caminar de la mà amb el Quim pels seus records; per les seves inquietuts, per la seva barreja de sentiments i pensaments. Un text carregat de sinceritat, d’escenes conmovedores i de reflexions que conviden al debat.

La veu d’en Quim també és molt important. L’autor no suavitza, no edulcora, no elimina els moments desagradables. Però tampoc no és recrea amb el dolor, no s’aprofita de les escenes tristes. La seva veu està plena de respecte, però és dura, realista, concreta. I sobretot, i el més important, és la propia d’un adolescent. No només pel meravellós treball de vocabulari, sino pel seu ritme, per la seva manera de dir allò que sent.

Suposo que aquesta versemblança té a veure amb la participació dels «coautors», que és com anomena el propi Victor Panicello a dotze adolescents que han participat en la creació d’aquesta obra. Adolescents que han patit alguna enfermetat i han volgut donar els seus ulls i part de les seves experiències per explicar-nos la fortalesa que cal per comprendre i aceptar allò que la vida ens dona.

En Quim té la seva propia personalitat, ja ho hem dit, però la seva familia i els seus amics també la tenen. Tot i ser una narració en primera persona del singular, el protagonista ens explica com actuen les persones del seu voltant. D’aquesta manera coneixem les seves vivències però també diferents maneres d’entendre i d’enfrontar una enfermetat. La mare, per exemple, es mostra valenta, està en tot moment al seu costat. Però el pare té pànic, i sembla que fuig cada cop que la cosa es complica.

En definitiva, 250 quilòmetres són pocs, si parlem del llibre, és una lectura lleugera. Si ens centrem en tot allò que sents quan ho llegeixes passa a diferents velocitats: plores, rius, estimes, comprens, reflexiones… però sobretot, tornes a creure en l’esperança.